Final de curs

Final de curs / CRISTINA CALDERER Zoom

El curs està gairebé acabat. Un prefinal farcit d’histèria examinadora, de lliurament de treballs i de la sensació que tot el que els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) s’havien marcat per aprendre està après, o no. I és en aquest “o no” que em vull aturar, perquè m’adono que m’he afartat d’explicar com se’m despinta el tint dels cabells i la moral quan el paperet de les notes és poc explicable. Però en canvi he passat de puntetes sobre què fan els interfectes quan el resultat no encaixa, ni per casualitat, amb la promesa feta a principi de curs i pronunciada com una tirallonga: “Hojurohojurohojuro.Estudiaréestudiaréestudiaré. Aquestanysíaquestanysíaquestanysí”.

I no

Després passa el que passa i a la vida se’ls creuen paranys en forma d’addicció a una sèrie de televisió (sí, que vaig comprar jo), la necessitat vital de connectar-se a mil formes de vida cibernètica, una inexplicable paràlisi muscular a l’hora de fer deures i altres delícies. Però també intents sincers i autèntics de fer-ho bé que, quan no funcionen com esperaven, els fan sentir-se els pitjors estudiants del món. Llavors, quan els veig tocats de debò, o desorientats, o empipats com una mona o ofesos perquè ells s’hi han matat i “Ja ho veus, mama, total, per a què”, llavors se me’n fot si se’m despinten els cabells i la gent me’n descobreix l’autèntic color. El que m’importa és saber què dir-los i com actuar per fer-los remuntar el vol. Però com coi es fa això sense espifiar-la? Qui ho sàpiga, sisplau, que m’escrigui a ajudaunaprogenitoranefastaialaprop-eravidaserasmilionari@manso.org.

Enric V

Aquesta primera quinzena de juny hi ha hagut qui s’ha adonat que, malgrat treballar molt la psicomotricitat fina, encara no fa la lletra ni els dibuixos igual que la nena repel·lent de la seva classe, i a sobre la nena repel·lent s’ha encarregat prou de recordar-li que això és així. O qui s’ha encallat amb una assignatura i ja s’ha vist, amb tres anys d’avançada, descavalcat de l’accés a la carrera universitària dels seus somnis i servint hamburgueses a la finestreta del McAuto. I també qui ja no ha pogut suportar més la visió d’una xifra inferior a 5 en qualsevol examen, exercici o treball i ha volgut tirar la tovallola, els llençols, el nòrdic i les cortines. Han estat moments de sentiment de derrota i jo, pacifista convençuda, de sobte he fet el primer que m’ha passat pel barret i he aplicat l’estratègia Kenneth Branagh, vull dir, Enric V.

Servidora, igual que el Kenneth, vull dir, que l’Enric a la pel·lícula, vull dir, a l’obra de teatre, sense meditar-ho gaire i amb el cor a la mà, m’he alçat davant les tropes, vull dir, els MEC, i els he arengat sobre el seu valor, la seva capacitat de lluita i els he transmès la fe absoluta que tinc en ells. Una fe que comprenc que de vegades els arribi distorsionada per culpa d’alguna emissió sonora aguda que s’escapa involuntàriament de la meva boca, o que els costi captar perquè els ulls se’m tornen estràbics sense voler quan llegeixo segons quines xifres qualificatòries. I que, encara que costi de creure, “Nnnnnyi!” significa “Tu podies fer-ho millor perquè tu n’ets capaç abans i ara”. Una fe, per tant, que hi és sempre, és de pedra picada i no està cega per molt que calci ulleres de 3D i ho vegi tot de forma estroboscòpica però lúcida. Fe en la seva capacitat de sortir-se’n. Fills, us ho diu algú que del seu defecte n’ha fet articles i un llibre.