TRINITAT GILBERT

Fills de dues cultures

Fills de dues cultures / DAVID BORRAT Zoom

"Al Camerun, l'educació dels fills és estricta", diu Berlisk Azemchap, pare del Nil (2 anys i mig) i l'Elsa (6 mesos). A Catalunya és molt tova, segons opina, perquè les criatures són capaces de pegar i escopir els seus pares: "Jo mateix ho he vist fer al carrer". A més, al Camerun, diu, hi ha molt respecte per la gent gran, per les persones que tenen més anys que els petits, ni que siguin un dia més grans.

Laura las Heras, la mare del Nil i l'Elsa, catalana, explica que la seva parella es posa les mans al cap quan veu com els infants catalans "no fan cas del que els diuen els pares". "Al Camerun, si la criatura en fa alguna, la frase de la mare serà: espera que arribi el teu pare", diu ara el Berlisk. També reconeix que es recorre al càstig físic, és a dir, se'ls pega si no s'han comportat bé. I no ho justifica, només exposa que és "la manera com creuen", diu el Berlisk.

A casa, amb el Nil i l'Elsa, el Berlisk i la Laura fan un pacthwork de costums educatius d'un país i de l'altre. És el cas del menjar. "A l'Elsa li dono el menjar a trossos, triturat prèviament amb les meves dents; no faig servir cap batedora sinó les meves pròpies dents, que no gasten electricitat i tot plegat és més ecològic i sostenible", diu el Berlisk. En canvi, la Laura sí que li tritura el menjar amb la batedora. "Cada un accepta les maneres de fer de l'altre", diu la Laura.

A l'hora de jugar, el Berlisk torna a intervenir en la conversa perquè hi veu molta diferència. "A Catalunya, a les criatures els falta espai per jugar, a més no saben inventar-se jocs sols, tenen moltes joguines i no hi saben jugar". I, a continuació, explica: "Al Camerun jo només tenia una única joguina, que era una pistola que el meu pare m'havia comprat. La resta de joguines eren de fabricació pròpia. Era feliç i no tenia tot el que tenen els nens catalans per jugar", recorda el Berlisk.

Temps compartit

La Laura comenta que la seva parella s'inventa molts jocs amb els fills, i també els fabrica, amb materials reciclats, mil i una joguines molt imaginatives.

Un altre aspecte que sobta el Berlisk pel que fa a l'educació de les criatures és que "a Catalunya cadascú educa el seu fill". Dit amb unes altres paraules: "Al meu país tothom se sent responsable de l'educació de tots els infants: és una educació més participativa". A Catalunya, en canvi, "només el pare o la mare poden renyar el fill, i val més que ningú s'hi fiqui". Al Berlisk també el sorprèn la manera com està muntada la societat catalana. "Als pares ens obliguen a triar entre la feina i educar els fills. I la majoria trien la feina i deleguen l'educació en altres persones que, certament, estan preparades". Tot plegat, conclou el Berlisk, "disminueix els espais de trobada entre pares, familiars i fills, i això no beneficia a ningú".

Catalana troba indi

Per la seva banda, Elisabet Pedrosa, casada amb Kewal Singh, un sikh del nord de l'Índia amb qui ha tingut el Jan (1 any), també relata les diferències entre els costums del Kewal i les seves. Per començar, el Kewal va respirar quan va saber que el nadó seria un nen perquè s'imaginava que "sentiria pressió cultural per no acceptar segons quines coses d'una nena adolescent catalana, que diferirien molt de les seves". L'Elisabet opina: el "Kewal, esclar que les hauria acceptat al final, perquè és conscient que vivim a Catalunya i no a l'Índia".

Ara bé, el fet de ser un nen tampoc no l'ha deslliurat d'altres xocs culturals. Per exemple, a les criatures sikhs no se'ls tallen mai els cabells, de manera que el Kewal ho va proposar a l'Elisabet. "Ho vam parlar perquè jo tinc clar que el Jan té aquesta identitat índia també, però li vaig dir que vivim a Catalunya i que un nen amb cabells llargs i monyo destacaria molt". L'Elisabet va ser contundent: "M'hi vaig oposar perquè no volia que tothom li preguntés per què els portava llargs".

Els cabells són una anècdota, perquè la cultura, la llengua i la religió sí que les rep el Jan del seu pare: "És com ha de ser perquè és la manera d'acceptar com són els seus pares, i el Jan s'ha de sentir content de les seves dues identitats". El Kewal sosté que l'educació escolar catalana té un nivell més alt que a l'Índia, perquè comencen a anar a l'escola de molt petits. Però, afegeix: "Les criatures estan força soles, perquè els pares treballen, mentre que a l'Índia els infants sempre estan amb la família. No tenen joguines perquè no els fan falta". Per això el Kewal pensa que, en general, les criatures catalanes tenen massa joguines que no saben compartir i que no en gaudeixen. En canvi, diu l'Elisabet, "el Kewal s'inventa jocs del no-res, amb què passen hores jugant el Jan i els seus amics". Tan sols cal una mica d'imaginació.

Carles Parellada, mestre i terapeuta sistèmic (http://www.xtec.cat/~cparella/), valora la riquesa cultural de les famílies mixtes, perquè les criatures assimilen fàcilment els costums i els valors dels uns i dels altres. Ara bé, "hi ha una tendència a considerar millor un territori que l'altre, i aquest fet pot generar un sentiment d'inferioritat per a una part de la identitat de l'infant".

Per això és important que els adults tinguin una mirada de respecte pels seus orígens i també pel lloc on viuen. "Si caminem amb una cama més curta que l'altra, no ens sentim de gust". Doncs això és el que pot passar a una criatura de parella mixta si se li fa arribar una cultura amb to positiu i una altra amb to negatiu.