OLGA VALLEJO

"Filla, no t’entenc!" Quan l’adolescència ens mata

L’adolescència és una etapa de canvi que sol ser difícil per als joves i també per als pares, preocupats pel comportament del fills. Cal aprendre a gestionar noves situacions

Filla, no t’entenc!
 L’adolescència ens mata / FOTO: GETTY Zoom

El Toni i la Paqui reconeixen que l’adolescència els està matant: “El nostre dia a dia és una tortura. Tot són males cares, males contestacions, i fins i tot a vegades ens falten al respecte”. Els seus fills, la Laura (17) i el Miquel (15) estan en plena adolescència. Segons la Paqui, el punt d’inflexió va ser fa un parell d’anys, quan influenciada per un grup de noies que s’autodenominen Les Princeses, la Laura deixa de ser una nena, s’adona que es fa gran, que pot intimidar els nens, se sent guapa i comencen un seguit de canvis acompanyats de queixes, males maneres i reaccions pròpies de l’edat: plorar per qualsevol cosa i tenir canvis d’humor constants. El seu germà la imita i s’aprofita de la situació, comparant-se sempre amb la germana.

Aquest comportament és propi de l’adolescència, una etapa de recerca i d’autoafirmació del jove, que es distancia de la família per buscar nous referents, posant en dubte i qüestionant els valors i els models vigents fins llavors. Els costa gestionar les seves emocions i per això és important que prèviament hi hagi hagut una educació emocional que hagi establert espais de diàleg, i que tant pares com fills sàpiguen expressar els seus sentiments. “Ho viuen tot amb molta intensitat. No tenen clares quines són les seves prioritats i aquest desconeixement del que és important per a ells implica alts i baixos emocionals i certa rebel·lia”, apunta la psicoterapeuta Almudena Urbano, que forma part del grup de treball d’Intel·ligència Emocional del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i és membre de l’Associació Internacional d’Intel·ligència Emocional.

TENSIONS PARES-FILLS

L’estiu ha sigut el moment en què la relació ha empitjorat. La Laura no volia marxar de vacances amb els pares per poder sortir amb les amigues i el Miquel també hi posava pegues, conscient que no podria jugar amb la consola tant com voldria: “Ells volien disposar al 100% del seu temps però no tenien alternativa, perquè tots quatre fèiem vacances. Però ells es plantegen passar un dies amb nosaltres com una tortura -explica el Toni-. Ha sigut un infern. Res del que fèiem els anava bé: un volia sortir a sopar i l’altre no. Ens deien clarament que passaven de fer els turistes. Només els interessava si hi havia wifi. Tot era motiu de discussió i ens passàvem el dia intentant arribar a acords. Només pensen en ells i la resta no els importa. És esgotador”.

“Ho viuen tot amb molta intensitat. No tenen clares quines són les seves prioritats"

Almudena Urbano - Psicoterapeuta

Sovint els pares se senten atacats, viuen amb malestar i els resulta desagradable l’actitud dels fills quan només es preocupen per cobrir les seves necessitats. Segons la psicoterapeuta Urbano, és normal que les dues parts se sentin atacades amb aquests conflictes permanents, tot i que no s’han de viure com una guerra constant: “És important que els pares entenguin quines són les necessitats dels fills i viceversa, que tots expressin les seves emocions, malgrat que és difícil que els fills empatitzin amb les preocupacions dels pares perquè se senten molt diferents. Els adolescents solen ser egocèntrics i narcisistes, i no comprenen quina és la posició dels altres”.

COM HO GESTIONEM?

Hi ha moments que la Paqui i el Toni no saben què fer per aconseguir un canvi d’actitud dels nois. Últimament la relació amb la Laura ha millorat, però en Miquel ha suspès per primera vegada i ha tingut vuit incidències en un mes pel comportament a classe. El càstig no funciona perquè no reacciona. Amb tots dos intenten que entenguin que han de ser responsables i que els pares no poden ser policies, a més de la importància de ser respectuosos i de no faltar al respecte. El Toni diu que els donen més marge perquè tinguin el seu espai, “un espai que han d’aprendre a gestionar”. “Per la nostra banda, exercitem la paciència tant com podem. Nosaltres també estem aprenent, aprenent a respirar i a fer com si no sentíssim alguns comentaris, perquè si no ens enganxaríem amb ells i entraríem en un bucle on no volem entrar”.

El millor que poden fer els pares és fer servir el seu sentit comú. Seguir establint normes clares, uns límits que haurien de ser flexibles d’acord amb uns raonaments i en funció de les necessitats de les dues parts. Per a la psicoterapeuta Urbano el càstig és bastant inútil. “El que funciona és el reforç positiu, tenint en compte les edats i els interessos dels joves. Aprofitar qualsevol actitud contrària al comportament habitual i premiar-lo (deixant-los jugar amb la consola o arribar una mica més tard). També és convenient compartir activitats que agradin als fills i que els permetin estar més relaxats. No han de ser col·legues però serveix per trobar un espai on es puguin comunicar i deixar de banda el rol d’autoritat que provoca rebel·lia en l’adolescent. Els adults han de persistir i canviar l’actitud, sent més oberts, deixant espai i que el jove s’hi acosti respectant els seus temps. Si la relació està molt deteriorada es pot plantejar demanar ajut a un especialista o buscar algú extern al context familiar, on solen estar més relaxats”.

“El que funciona és el reforç positiu, tenint en compte les edats i els interessos dels joves"

Almudena Urbano - Psicoterapeuta

LA RELACIÓ DE PARELLA

Tot plegat és difícil, perquè els pares també són parella i la situació els afecta. “Tenim els mateixos valors i volem el mateix per als nostres fills però hi ha matisos i no sempre coincidim en com aconseguir el resultat. Els nens busquen la fissura, tenen molt clar el “divideix i venceràs”. El que volen és que els pares estiguem en desacord i mentre nosaltres resolem les diferències ells aprofiten la situació per marxar”, explica el Toni.

La sexòloga i terapeuta de parella Rocío Rico considera que l’adolescència no pot afectar la parella fins al punt que es trenqui la relació. “Pot passar que hi hagi desavinences perquè no estan d’acord sobre com gestionar la relació amb els fills o que un s’angoixi més que l’altre i es desestabilitzi la parella, però han de buscar estratègies conjuntes, intentar trobar solucions comunicant-se, perquè quan no hi ha consens entre els pares, els fills aprofiten aquestes ambivalències”.

ADOLESCÈNCIES DIFÍCILS

L’Anna recorda amb nostàlgia quan amb la Maria (25), el Joan (20) i el seu pare, l’Andreu, reien junts. “Ens ho passàvem bé, tots quatre: parlàvem, jugàvem i tot era fàcil malgrat que els nens sempre han tingut molt de caràcter”. La mare dels nens va morir quan el petit tenia mesos. 8 anys més tard, l’Anna va començar una relació amb l’Andreu. Comenta que el Joan sempre havia sigut dolç i trapella, molestava sovint a classe però sense crear problemes més enllà de l’habitual, fins que va tenir 15 anys. A partir de llavors va anar empitjorant. “Ja ens va passar amb l’adolescència de la Maria. Vivíem en una guerra dialèctica constant, no li podies dir res i sempre havia de tenir la raó. El moment del dia que coincidíem tots era per sopar; procuràvem no engegar la televisió per poder parlar, però després d’acumular moltes indigestions decidíem engegar-la”, explica l’Anna. Quan van començar els problemes, el Joan va anar al psicòleg de l’escola i després a altres de particulars, però hi seguia havent conflicte. “Sempre ens deien que la mort de la mare havia sigut determinant, encara que tant l’Anna com jo ens preocupàvem i ens ocupàvem d’ells”, diu l’Andreu.

Van expulsar el Joan de l’escola diverses vegades i van començar els problemes amb la justícia. “Estàvem en un punt que se’ns en anava de les mans, no el podíem controlar. Patíem, vèiem que seria un problema per a ell, per a nosaltres i per a la societat. Abans que fes els 18 el vam internar en un centre de conducta, però el van fer fora al cap de 4 mesos”, lamenta l’Anna.

Ara viu a casa. “No fa res de profit, ni estudia ni treballa, tret d’un parell de feines esporàdiques. La Maria tampoc va voler estudiar però sempre s’ha buscat la vida. Quan va fer els 18 es va enfadar amb el pare i va marxar de casa. Des de llavors ha tornat i marxat un parell de cops. No els importen gens els teus sentiments, fan el que els convé i quan tenen problemes et demanen ajuda. Saben que els estimem i que sempre estarem a punt per donar-los un cop de mà”, diu l’Andreu.

Segons la psicoterapeuta Almudena Urbano, per als adolescents és important saber que la família els farà costat. Necessiten explorar el seu nou jo i el seu entorn amb la seguretat que els seus pares estaran a prop quan els faci falta. L’Anna afegeix que és una pena però que és així: “Hem intentat que entenguin que els seus actes tenen conseqüències, que vegin què es perden quan no es comporten correctament, però encara no ho processen. Quan van fer els 18 anys, ens vam sentir alleugerits, però seguim pendents d’ells, preocupant-nos, discutint amb ells... Amb la Maria ens va anar bé aquest «T’acompanyem però ets gran». Ella està compartint pis i està sent responsable. Per fi sembla que està madurant. Amb ell segueixen els conflictes”.

"Per als adolescents és important saber que la família els farà costat"

Tant l’Anna com l’Andreu confien que arribarà un moment en què podran riure’s del que estan passant però de moment segueixen convivint amb una tensió permanent. “Hi ha dies que costa tirar endavant, penses que això és un pou sense fons i alhora no perds l’esperança. Algun dia tot el que hem sembrat haurà de donar fruits”. Aquesta barreja de pensaments conviu amb un sentiment de culpabilitat que els costa treure’s de sobre. Pensen què han fet malament per arribar a aquesta situació que els castiga tant o més que el que els diuen els adolescents.

L’Anna explica com aquests problemes afecten la relació de parella: “Durant anys t’anul·les. Tot és preocupació, maldecaps, reunions a l’escola, visites al psicòleg i problemes legals. Vius a la corda fluixa fins que t’adones que si segueixes així et posaràs malalta i comences a prendre distància i a crear espais per anar recuperant-te”. La terapeuta de parella Rocío Rico proposa que quan els problemes et consumeixen l’energia i poden afectar la salut, has de decidir si et cuides a tu mateix. “Si entres en una espiral de problemes, encara que hi hagis destinat recursos, és important que els pares es protegeixin fins a cert punt, perquè si no no resistiran la pressió de la situació”. A determinades edats no es pot evitar que els joves facin eleccions errònies. “Encara que els pares tinguin l’obligació de cuidar els fills, poden quedar-se una mica al marge”.

És possible que els adolescents no facin les tries que els pares havien imaginat, però cadascú ha de trobar el seu camí. Convé recordar que els queda molt de recorregut per fer i podran canviar diverses vegades. Per tant, tot i que pugui ser difícil, està bé permetre que els fills canviïn i s’equivoquin per aprendre dels errors.