SÒNIA SÁNCHEZ

Fent història. 119 anys de lleure

Fent història 
 119 anys de lleure / FOTO: FUNDACIÓ PERE TARRÉS Zoom

"Moltes colònies tenen l'objectiu d'escollir els nens més dèbils entre els més pobres per proporcionar-los unes vacances higièniques". Així explicava el doctor J. Coll i Bofill, a les pàgines de La Vanguardia del 12 d'octubre del 1909, què eren les colònies escolars. Tot just feia 16 anys que la Societat Barcelonesa d'Amics del País havia organitzat les primeres colònies de la història a Catalunya, l'any 1893. Seguien l'exemple del baró protestant suís Walter Bion, que a l'estiu del 1876 va portar un grup de nens pobres del cantó d'Appenzell a passar uns dies al camp perquè gaudissin de l'aire pur i el menjar sa.

Per a nens pobres

Les colònies per a escolars van néixer, doncs, sense l'actual voluntat pedagògica, més aviat com una via d'escapament per als nens més pobres dels nuclis urbans perquè gaudissin de la natura. Aviat, els ajuntaments de ciutats com Barcelona i Sabadell van començar a organitzar activitats d'aquest tipus per als mesos d'estiu, quan els nens marxaven 15 o 20 dies a paratges com Tossa, Calafell i altres localitats, on sovint s'instal·laven a la fonda del poble, tal com s'explica als tres volums de 100 anys de colònies de vacances a Catalunya (1893-1993) . A poc a poc aquestes colònies van anar assumint també funcions pedagògiques i mestres com Artur Martorell i Pere Vergés hi van prendre part.

Iniciativa social

Van sorgir també moltes colònies d'iniciativa social, arran d'ateneus, associacions, parròquies i fins i tot particulars, com el baró de Montclar, que va organitzar les seves pròpies colònies, apunta l'estudiós del tema i president de la Fundació Escola Cristiana, Enric Puig. "Com que no podien atendre tots els nanos, van inventar les semicolònies, en què portaven els nens a l'Escola de Mar o als banys de mar a la Barceloneta a passar el dia i al vespre els tornaven a casa", a l'estil dels casals o esplais actuals, afegeix.

Durant la Guerra Civil es van fer encara algunes colònies i fins i tot en indrets com el palau de Pedralbes "es va fer servir el marc de les colònies per acollir nens refugiats que venien de zones de combat i que s'hi van estar en alguns casos fins a un any", acollits per ajuntaments o per la Generalitat, relata Puig. Acabada la guerra, la dictadura només permetria les activitats de lleure vinculades a les organitzacions juvenils oficials del règim. Però les colònies tornarien a sorgir a Catalunya emparades per l'Església catòlica, malgrat que "totes les activitats havien de ser autoritzades pel governador civil", indica Puig.

Normalització lingüística i integració

"En l'associacionisme infantil i juvenil, al marge del moviment oficial de la dictadura que havia arrelat poc en la nostra realitat, destacaven, a Catalunya, l'escoltisme i els moviments d'acció catòlica", relata Puig, i remarca que tots aquests moviments "van enfortir molt el teixit social, van ajudar a la normalització lingüística i a integrar la immigració d'aquells anys 50 i 60. Van ser una escola de ciutadania i de voluntariat que va aportar quadres a la recuperació de la democràcia".

La figura del monitor

El primer curs per a monitors i responsables de colònies el va organitzar la Secció Social de Càritas Diocesana (SCD) de Barcelona l'any 1961. Hi van participar 12 persones, segons explica Miquel Miranda al llibre del 1986 25 anys formant monitors . "La formació va ser confiada a mossens, metges i catedràtics de la Universitat de Barcelona relacionats amb l'Església, i a assistents socials de Càritas", diu Enric Puig. Era el germen de l'Escola de l'Esplai, que després seria l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés, però que no era l'única. Amb l'arribada de la democràcia, el moviment es va obrir a la diversitat i van néixer multitud d'iniciatives laiques que organitzaven esplais i colònies. Va ser llavors també quan es va establir l'obligatorietat d'una titulació per desenvolupar aquestes activitats, que van començar a ser, en alguns casos, remunerades.

Aquesta acreditació administrativa unifica avui dia tots els moviments que treballen amb els nens, ja sigui de manera voluntària o remunerada, tant als agrupaments escoltes com als esplais, casals, cases de colònies i fins i tot en les hores no lectives dins l'escola, com l'acollida matinal o el menjador, espais que han generat noves professions vinculades a l'educació en el lleure.

La monitora núm. 1

Com a director general de joventut de la Generalitat, Enric Puig va entregar el primer carnet de monitor del lleure el 15 de novembre del 1982. El va recollir Montserrat Abad, que tot just acabava de fer els 18 anys. La Montserrat havia anat de colònies quan era petita, des dels 6 anys, a un esplai vinculat a la parròquia de Sant Joan d'Horta, a Barcelona. "Però no hi havia cap component religiós en les activitats", puntualitza la Monserrat, que ho recorda com una vivència que ha configurat el seu caràcter. "Era un espai creatiu, on feies moltes coses que a casa no es podien fer i ho passàvem molt bé, però a més, era un espai integrador . En aquella època no existia la paraula integració, però això era el que fèiem, perquè sempre hi havia algun nen que tenia algun problema o era més conflictiu per algun motiu. L'esplai era bo per a ell, perquè l'integrava, i també per a la resta de companys, perquè allà veien que al món no tot era com a la seva família", explica. La Montserrat es mostra convençuda que el pas per aquestes organitzacions d'educació en el lleure configura "persones altruistes, amb empenta per oferir-se sempre a fer moltes coses i ajudar els altres sense que els hi demanin". "Això és un tarannà que et queda per sempre més", diu.

La Montserrat va rebre el carnet número 1 de monitora i va exercir com a tal al mateix esplai on havia anat de petita, fins que poc després va conèixer el que seria el seu marit i va acabar afiliant-se a l'agrupació escolta de la qual ell formava part. "Vaig dubtar perquè pensava que l'escoltisme tenia una ideologia més militar, però no és així. La ideologia és la mateixa, educar en el lleure, la diferència potser és que l'escoltisme fa més activitats de muntanya i de supervivència a la natura, però els valors són els mateixos", explica.

La monitora 100.000

Just trenta anys després que la Montserrat obtingués el seu carnet de monitora, aquest tan especial amb el número 1, aquest mes d'abril del 2012 s'ha lliurat el carnet de monitor del lleure número 100.000.

El conseller de Benestar Social, Josep Lluís Cleries -que també va ser monitor d'esplai des del 1977, tot i que sense homologar-, va fer entrega de l'acreditació a Neus Querol, de 19 anys, del cau escolta de Castelldefels. Ella també va ser escolta quan era petita i fa quatre anys, amb només 15 anys, es va unir a un grup de joves que va voler reobrir aquest cau, tancat des de feia temps. La Neus estudia segon d'Arquitectura, però confessa que al que més temps dedica és a l'escoltisme. "És una bona via per créixer com a persona -diu la Neus-. A través del joc, de les excursions a la muntanya i les vivències que et dóna, el cau et fa ser una persona crítica amb uns valors que ara fins i tot et demanen en el currículum".

L'acte de lliurament d'aquest carnet 100.000 de monitor es va fer el 17 d'abril al Petit Palau de la Música Catalana. Hi va haver projeccions de vídeos, testimonis de monitors i monitores, actuacions musicals i el lliurament del carnet.

Aquest acte volia ser una oportunitat per difondre l'educació en el lleure i la importància de la feina dels monitors com a referents educatius dels infants.