Federico Fellini

Federico Fellini / ITALIAMIA Zoom

Els crítics i els estudiosos de la seva obra van parlar, escriure i filosofar sobre la connexió íntima que hi havia entre la seva vida i la seva producció cinematogràfica. Indestriable, asseguraven. I aleshores va venir ell i va dir: "M'ho he inventat tot per després poder explicar-ho: una infància, una personalitat, nostàlgies, somnis, records". Federico Fellini ens volia fer ballar el cap i, a la vegada, fer-nos notar que la memòria recrea i selecciona, i sovint falta a la veritat.

Però tant li fa perquè la seva infància pels carrers de Rímini en l'ambient avorrit i gris a la Itàlia dels anys vint ens ve a trobar en moltes de les seves pel·lícules i no deixa espai per a cap dubte: la seva vida i el seu cinema tenen molt en comú.

Tot va començar amb una història d'amor típicament italiana, que potser li hauria agradat rodar al nostre protagonista. Urbano Fellini, un noi d'una família pagesa de la Romanya, havia arribat a Roma per guanyar-se la vida com a aprenent de forner a la fàbrica de pasta Pantanella. Allà va conèixer la jove Ida Barbiani, filla de comerciants romans de profundes conviccions catòliques. Urbano i Ida es van enamorar però la seva relació mai no va rebre l'aprovació dels Barbiani. En vista de la tossuda negativa dels seus pares, Ida va decidir fugir amb el seu enamorat.

Es van casar l'agost del 1918 i, de moment, van anar a viure amb els pares d'ell, a Gambettola. D'aquell matrimoni van néixer Federico, Riccardo i Maria Maddalena. Aleshores, la família Urbano i Ida Fellini, amb els seus fills, s'havien traslladat a Rímini i els estius tornaven a Gambettola, a casa dels avis paterns.

Federico era bon estudiant però al col·legi religiós on anava s'avorria mortalment. Fugia del tedi dibuixant, llegint la revista infantil Il Corriere dei Piccoli i contemplant, embadalit, el circ que s'instal·lava un cop a l'any a la plaça de Rímini, que representava l'alegria i la fantasia. En aquella Itàlia de Mussolini, Federico, el seu germà Riccardo i l'amic Luigi Benzi, conegut com a Titta (el Titta d'Amarcord) van créixer vinculats -era obligat- al grup juvenil feixista Avanguardista.

Les experiències d'aquella infància i adolescència de províncies anaven reservant-se per nodrir algun dia les seves pel·lícules, tot i que la vocació va trigar una mica a arribar-li. El jove Fellini volia ser caricaturista i no es va sentir encuriosit pel món del cinema fins que va veure Temps moderns , de Charles Chaplin, que el va deixar totalment seduït. Solia referir-se a Chaplin com "l'Adam de qui venim tots". Des d'aquell moment es va proposar fer del cinema la seva manera de viure. "El cinema és una joguina meravellosa -deia-, un fabulós entreteniment".

Els seus records d'infància van quedar fantasiosament retratats en algunes de les seves pel·lícules com Amarcord , I vitelloni i La dolce vita . Amb el seu cinema, tal com va deixar escrit, no tenia la voluntat de demostrar res, sinó simplement de mostrar. Li agradava definir-se amb aquesta frase: "Sóc un artesà que no tinc res a dir, però sé com dir-ho".