Famílies de sèrie. La paternitat a la TV

Preguntem a alguns pares quines sèries de televisió els vénen al cap en què la família tingui un paper protagonista. Respostes repetides, des de les mítiques Con ocho basta i La gran familia fins a les més recents Dos hombres y medio i Modern family . Al llarg de la història de la televisió, la família ha estat l'eix recurrent al voltant del qual s'han construït els fils argumentals de grans sèries de televisió. Maria Rosa Buxarrais, psicòloga i doctora en filosofia i ciències de l'educació, lamenta que "sovint es dóna una imatge molt conservadora de la família, és a dir, la família tradicional (pare, mare i fills)". "A hores d'ara hi ha diverses formes de família que no sempre es tenen en compte a l'hora de fer les sèries. Tot i que hi ha sèries que ho intenten", afirma. I serveix com a exemple d'això una proposta que citàvem anteriorment, com Modern family i la també recent Sin pegar ojo , que ofereix una visió moderna de la paternitat i del repte que suposa conciliar una carrera d'èxit, un matrimoni complicat i un nadó acabat de néixer. Buxarrais afegeix que "és positiu que apareguin els nous models de família a les sèries, així sí que es produeix l'efecte normalitzador i no estigmatitzador".

En aquest sentit, el professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna Iván Gómez analitza l'evolució que han tingut les sèries sobre la paternitat amb el pas del temps i assegura que "des de l'estrena d' A dos metros bajo tierra i Los Soprano s'ha pogut veure a la televisió la imatge de famílies complexes, plenes de secrets i intrigues, amb un costat molt fosc que no té res a veure amb la imatge de la família feliç que es podia veure en sèries clàssiques de la televisió nord-americana como I love Lucy i Leave it to beaver ". I continua: "En altres sèries ja havíem vist alguna representació similar. Famílies amb problemes, amb criminals com a pares de família, però eren sèries amb perfil de culebró, com ara Dallas i Dinastia . Amb A dos metros bajo tierra la complexitat entrava a les cases dels espectadors amb una sèrie adulta, molt dura, que tractava des de codis moderns i poc estereotipats problemes de relació, parella, pares i fills... I Los Soprano ens ensenyava directament la part familiar d'un imperi criminal als Estats Units contemporanis. Res a veure amb la ficció televisiva que es podia veure deu anys enrere".

Un dels pares consultats, Dani Vilaró, es refereix a la sèrie Mad men i la manera com aborda, per exemple, el trauma de la separació dels pares en una criatura. Coincideix amb ell Ivan Gómez. "Des d'un punt de vista històric, Mad men és de les millors. Perquè l'acció se situa en un moment especialment interessant de la història dels Estats Units i veiem com una família tradicional esdevé només una façana basada en moltes mentides". En certa manera podem afirmar que les sèries han anat evolucionant de manera paral·lela a la societat. "Hi ha hagut canvis importants, segurament molt relacionats amb el nou paper de les dones, les inseguretats que això ha provocat en els homes, els canvis en les normes socials de conducta, l'aparició de nous models familiars... Les dones han ocupat nous espais socials i professionals i això es veu a les sèries. Al mateix temps la família tradicional que es veia a les primeres sèries d'èxit als Estats Units ha patit diversos desafiaments", manté Gómez.

Sobre gustos no hi ha res escrit i es fa difícil fer un rànquing de les millors sèries de TV que parlen de la família. Ara bé, Javier Matesanz, coautor del llibre Una más en la familia , on fa una repassada a les sèries de TV dels anys 70 (i que tindrà continuïtat), assegura que sí que se'n poden citar algunes que són referents del tema, tot i que no entra a valorar la seva qualitat: "Que permetin analitzar l'evolució familiar no significa que siguin les millors -precisa-, però algunes de les més influents serien La casa de la pradera , Con ocho basta , La hora de Bill Cosby , Los Simpson i Modern family . I per posar-ne un parell d'espanyoles: Verano azul i Cuéntame ".

Un mirall?

De tota manera, no és fàcil que les famílies es puguin emmirallar en la imatge que projecten moltes de les sèries, tot i que segons Buxarrais "una sèrie de TV pot ser una bona manera de parlar de valors relatius a la família i arribar als adolescents". "Actualment -afegeix- els adolescents busquen a la TV sèries transgressores, és a dir, que mostrin valors negatius, contravalors. És difícil enganxar-los amb els valors universals (solidaritat, justícia, dignitat, sinceritat, etc.). I hauria de ser un repte per als productors de TV. Els adolescents busquen referents, models a imitar, per tant s'ha de veure què pot cridar-los l'atenció".

Sovint les sèries són retrats basats en la realitat, tot i que mai no cal perdre de vista que estem davant de productes de ficció. "Les sèries són entreteniment, i transmeten valors, evidentment, però hem d'entendre els continguts dins dels codis de la ficció. Per molt violenta que sigui Los Soprano , i per molt fans que siguem de Tony Soprano, crec que tot espectador pot entendre que el model de conducta d'aquest patriarca no és ètic, ni és un exemple a seguir", assenyala Iván Gómez. Per la seva banda, Matesanz afirma que "es pensa que les sèries són un retrat familiar realista, quan en realitat sovint mostren un producte dissenyat segons una estratègia comercial, fet amb elements contradictoris, carismàtics, modèlics, conflictius, melodramàtics, etc., per seduir amb una equilibrada combinació dramàtica i còmica, però no necessàriament inspirada en cap model real". I conclou: "Sovint pensem que les famílies són com a les sèries, però si mires al voltant veuràs que s'assemblen ben poc".

Qüestió de model

Médico de familia , Cuéntame i Los Serrano , contra La hora de Bill Cosby , Alf i Roseanne : les maneres de parlar de la família al llarg de la història de la televisió han sigut múltiples. "Aquí les sèries, fins ara (amb algunes excepcions, com Crematorio ), tenen la mania de mostrar-se costumistes, en el pitjor sentit del terme. Molt estereotipades a vegades, previsibles, amb continguts ja vistos. Els canals espanyols no poden competir amb el nivell de representació de les sèries nord-americanes, per un tema de pressupost però també per un tema d'univers simbòlic. Encara costa d'acceptar algunes coses en ficció estatal quan parlem de determinats temes, i a més les sèries de tall costumista tenen resposta del públic", afirma Iván Gómez.

Per la seva banda, Javier Matesanz matisa aquesta afirmació i assegura que hi ha diferències en la manera com tracten el tema de la família les sèries americanes i les espanyoles "perquè les famílies pertanyen a cultures molt diferents, amb costums i entorns gairebé oposats, que marquen unes altres pautes de comportament, mostren uns altres hàbits i personalitats radicalment oposades". "Especialment les de fa un parell de dècades enrere, perquè la globalització cultural i, per tant, educativa, és un fet molt invasiu que ens està uniformant molt".