MÒNICA L. FERRADO

La 'in vitro' explicada als fills

Tota mare sola també sap que en algun moment o altre cal afrontar prejudicis. De la seva pròpia seguretat i naturalitat depèn també que els fills s'alliberin dels prejudicis. Des d'aquesta naturalitat també hauran de saber respondre a les preguntes dels fills sobre d'on vénen i qui és el seu pare

L'Alba té 9 anys. Li encanta fer esport i ho fa molt bé. Córrer, jugar a bàsquet, nedar... A casa es mira al mirall, fent músculs, i diu rient: "Aquest gen em ve del donant". La Rosa Montero, la seva mare, explica aquesta anècdota com a exemple de fins a quin punt l'Alba, a qui va decidir tenir ella sola per inseminació artificial, ha incorporat a la seva vida amb tota naturalitat com va ser la seva gestació. La Rosa té 50 anys i en tenia 40 quan va decidir que si no tenia parella volia ser mare tota sola. "Des que em vaig quedar embarassada vaig tenir clar que m'havia de sentir molt orgullosa de la meva decisió i que el fet que fos fruit d'una inseminació no em faria sentir ni més ni menys. Em vaig quedar-me embarassada i ho deia a tothom, sense problemes", explica la Rosa.

Quan l'Alba tenia uns tres anys la Rosa es va avançar a la pregunta que en qualsevol moment podia arribar: "I el pare?" Va inventar-se un conte que, amb el temps, ha anat creixent en complexitat segons l'edat de la nena. És la historia de la Cloe, que la nit de les estrelles fugaces demana un desig a l'estrella Perseida: vol ser mamà, és el que més desitja al món. L'endemà, al seu llit, sota del coixí, hi troba una capseta amb forma d'estrella. A dins hi ha un petit pot de vidre que conté la clau per aconseguir-ho. "Des de petitona em demanava que li expliqués un cop i un altre i un altre i un altre", explica la Rosa.

El fet, és que l'Alba mai li ha preguntat pel seu pare. Les preguntes que ha anat fent sempre han estat referint-se al donant. "Per ella la seva família és com qualsevol altra, sap que mare o pare és qui educa i qui dóna amor, no qui posa els gens. A més, sempre he procurat que ens relacionem amb diferents models de família, amb monoparentals, parelles homosexuals -gais i lesbianes-, separats... I a l'escola també veu que hi ha molts tipus de famílies", explica la Rosa. Un dia, no fa gaire, parlant mare i filla, es van confessar mútuament que eren curioses i que els agradaria veure-li la cara algun dia. La petita Alba va posar una condició: "Sí, però després ell a casa seva i nosaltres a la nostra". Així, doncs, a hores d'ara per a l'Alba la figura del donant és algú molt generós que va permetre que la seva mare fes realitat el desig més gran del món: estar juntes.

Des del principi

Les mares solteres per elecció consultades per a aquest reportatge tenen una cosa en comú: la seguretat, la fortalesa i el gran desig de tenir i estimar la seva criatura. L'Aurora i la Cristina són mares solteres i van ser ateses a l'Institut Marquès, a Barcelona. L'Aurora es va quedar embarassada als 43 anys del Xavier, que ara té un any. És molt petit i té clar que quan sigui més gran li explicarà la seva historia. Potser un conte. Potser una cançó. Ja es veurà. Diu, però, que està segura que ell ho sap des del primer dia.

La Cristina sempre havia dit que si als 40 anys no tenia parella tindria una criatura ella sola. Dit i fet. El seu nen, l'Aleix, té ara un any i mig. Per a ella, ser mare soltera és ple d'avantatges. "El dia a dia és dur: si està malalt has de pensar a qui li deixes, per exemple. Però organitzar-te tu mateixa també té avantatges: vas a la teva, decideixes què vols i t'estalvies discussions, jo no ho canvio per res", afirma. L'Aleix és encara molt petit, però ha pronunciat algun cop la paraula papa , explica la Cristina. "Suposo que ho ha après a l'escola bressol, de sentir els altres nens, encara que no sap ben bé què vol dir. De moment li dic que no hi és, però ben aviat espero començar a introduir d'alguna manera que ell és aquí perquè jo tenia ganes de tenir-lo. No li vull amagar pas", explica. Quan l'Aurora es va quedar embarassada li van facilitar tota la informació que és possible facilitar sobre el donant, com les clíniques ofereixen a totes les mares que recorren a la reproducció assistida. "A l'Aleix li diré que no l'he conegut, que l'única cosa que sé és que era un noi de 22 anys, universitari, castany clar, ulls castanys, que feia 1 metre i 76 centímetres d'alçada i pesava 70 quilos. Guardo les ecografies per ensenyar-l'hi. I també li explicaré que quan vaig quedar embarassada al meu ventre hi tenia un bessó, que va desaparèixer als dos mesos", afegeix.

Molta naturalitat

Tirar endavant un procés de reproducció té implicacions emocionals sempre. En el cas d'una mare sola, hi ha l'afegit que a la societat li costa trencar el patró de pare i mare. Montero també lidera la organització Madres Solas por Elección, amb una web interessant: http://masola.org . En una de les últimes entrades celebra que l'actriu Mónica Cruz, germana de Penélope Cruz, hagués fet públic que seria mare sola, sense parella, gràcies a un tractament de reproducció assistida. "Que una dona parli lliurement i de manera orgullosa sobre la seva elecció a formar una família monoparental i la seva gratitud als donants beneficia sobretot els nostres fills, que creixeran amb una estabilitat emocional necessària sobretot en el seu desenvolupament", afirma Montero.

La naturalitat i la normalitat, doncs, són les millors aliades. "És important plantejar el procés de donació des del principi com un mitjà que s'ha utilitzat per assolir un objectiu", afirma Cristina Cano, psicòloga del centre ITAE, amb àmplia experiència en reproducció, ja que col·labora amb l'Institut Marquès. Per a la mare, la manera com incorpora la donació a la seva vida i a la del futur fill comença ja des de l'embaràs. Primer, per com dir-li a la família. "Ella ha de decidir la informació que vol donar i com, però sempre recomanem que es comparteixi, per la càrrega emocional que sempre suposa un embaràs i l'arribada d'un nadó", explica Cano.

Quan la criatura arriba al món, Cano subratlla que la sinceritat és la millor rebuda que se li pot fer. "Cal adaptar les explicacions a la seva edat, enfocar el tema des del principi fent bo que hi ha diferents models de família i que és el fruit d'un gran desig. Aleshores ho veurà amb naturalitat i seguretat", diu Cano. La psicòloga explica que el missatge a transmetre, sigui quina sigui la forma que se li doni, hauria de ser: "La mama tenia moltes ganes de tenir-te, jo tenia molt d'amor per donar-te, tenia una panxa i només em faltava un ingredient. I el vam aconseguir!" En tot cas, Cano defensa que sempre cal dir la veritat i mai inventar-se un pare fantasma. Fer això últim és al pol oposat del que s'ha de fer, que és donar confiança i coherència al món de l'infant des del principi. "També recomanem que quan comencin l'escola es miri de parlar amb els mestres perquè quan expliquin la reproducció incorporin també explicacions sobre la reproducció assistida de manera natural", conclou.