Estius prehistòrics, estius histèrics

Estius prehistòrics, estius histèrics / GETTY IMAGES Zoom

Ja està. A casa ja hem liquidat casals, colònies, estades a cals avis, horaris creuats, menús diferents, i totes les combinatòries per fer possibles les feines del pare de les criatures i servidora. Avui, per fi, comencem les vacances familiars. Hi arribo esgotada. Aquest juliol m'ha tocat pencar de valent i com que potser al setembre (oh, la, la, la vida de l'autònoma c'est ça ) m'estaré florint de fàstic no em puc ni queixar. L'esgotament no és només meu. Els menors d'edat que tinc a càrrec també estan cansats de cantar i ballar, de jugar a tenis, nedar, xutar, anar d'excursió, i tot, a toc d'horari. I com sempre el dubte sorgeix. ¿Ens estem equivocant? ¿Aquests estius histèrics són una porqueria estressant al costat d'aquells llargs, llargs estius de no fer res que vivíem nosaltres?

Estius prehistòrics

Durant un temps va córrer un correu electrònic que explicava que les generacions dels anys 60 i 70 hem sobreviscut als trajectes en cotxe sense airbag ni cinturó i amb sis passatgers a la fila del darrere, a les motos i les bicis sense casc, a anar sols pel carrer a mercè d'atracadors i segrestanens, a jugar dins les cases en obres com qui juga al xiquiparc i tantes altres temeritats que ara ens tenyeixen els cabells de lila només de pensar-hi. I jo hi afegeixo que també vam sobreviure als estius que no s'acabaven mai.

A casa érem tants que els meus pares van haver de buscar un lloc per fer-nos pasturar a tots i després de localitzar una urbanització a la falda del Montseny, van fer-hi construir una casa i es van dedicar a amortitzar-la al màxim. Per Sant Joan ens teletransportaven en cotxe i no abandonàvem la casa fins dos dies abans de començar l'escola. Tres mesos en què acabava fins al capdamunt de la rutina d'estiu: llevar-se, intentar escaquejar-se d'ajudar a casa, ajudar a casa, fer deures d'estiu, piscina (la de la urbanització), dinar, tele, campi qui pugui, sopar, toc de queda i a dormir.

Poques sorpreses

La rutina només es trencava per anar a escalivar-nos a la platja, per anar a comprar guardioles horteres a Breda, sortir d'excursió i que el meu pare ens fes perdre a tots ("Ui, he vist una drecera...", deia) i anar a fer el dinar amb els veïns al restaurant de la piscina. Ah, i la festa major!

Hi va haver anys memorables en què aquella urbanització va esdevenir un paradís, però d'altres espantosos. Com el de l'estiu del Mundial del 82, en què vaig haver de fer de marcador de TOTS els partits als quals els meus amics nens es van dedicar a jugar dia rere dia. Perquè sí, vaig tenir la desgràcia de ser l'única nena de la meva edat d'aquells carrers. Per sort, un any més tard, la meva mare va descobrir una antiga amistat uns carrers més enllà, amb cases plenes de nenes de la meva edat, i la vida em va canviar.

I ara

Jo ho sé, tots dos tipus d'estiu tenen coses bones i dolentes. Però, admetem-ho, aquells estius eterns ens van fer a tots plegats força més tontos que aquests nens hiperconnectats al món i a mil activitats. Però també, alhora, vam esdevenir més espavilats i més independents. Tant se val, tampoc hi ha opció. O treballem o no treballem. I això últim va a l'alça i tinc la sensació que, tal com va el mercat de treball, els nostres estius, aquells amb una mare (i ara també s'hi afegeix la possibilitat d'un pare) dedicat en exclusiva als fills i sense casals a la vista, aviat tornarà a posar-se de moda. Per cert, ja deu faltar poc per al pròxim Mundial, no?