02/06/2012

Estimular els nadons

2 min

Fa uns anys que està de moda estimular els nadons. Així es faran més intel·ligents. Uns genis. Alguns pares fins i tot pregunten com es poden estimular l'olfacte i el gust, perquè ja els estan estimulant l'oïda i la vista, i pensen que potser es queden una mica curts.

Periòdicament apareixen notícies del tipus "Els nens que conviuen amb els seus avis tenen més vocabulari als cinc anys". Conclusió: és perquè els avis els estimulen. Cal estimular més els nens (la idea mai sembla que sigui anar més sovint a veure els avis, sinó més aviat estimular-los tant que no calgui veure els avis). Però es tracta d'un salt en el buit. El fet que conviure amb els avis augmenti el vocabulari no ens diu res sobre els possibles efectes de l'estimulació. Simplement, perquè aquests avis no estaven estimulant el seu nét. Li estaven explicant contes o batalletes, l'estaven escoltant, interpretant els seus dibuixos o admirant les seves torres de peces de construcció. L'estaven portant al parc o a comprar el pa o la fruita, o simplement eren allà amb ell, deixant que el nen jugués tranquil però disponibles en tot moment.

I, sobretot, l'estaven estimant. Estimular , com a activitat conscient i específica -"Vaig a estimular el nen"-, és una cosa que els pares no havien fet mai fins fa unes quantes dècades. Durant segles els pares han jugat, cantat, llegit, parlat o fet pessigolles als fills o amb els fills, però mai els havien estimulat. I si els científics han trobat que aquelles activitats dels pares (i dels avis) tenen, casualment, un efecte estimulant , això no vol dir que aquest sigui el seu únic o principal efecte. No és el mateix. No és el mateix llegir un conte que estimular amb un conte. El pare que llegeix contes ho fa perquè li agrada i perquè al seu fill li agrada. És un dels moments més agradables del dia per a tots dos. L'únic objectiu és divertir-se. Si deixa de ser divertit, es deixa de fer. ("Veig que avui no tens ganes de contes, què vols fer? Juguem amb els cotxes?")

L'estimulació, en canvi, té un altre objectiu: el desenvolupament de la intel·ligència. Potser per al pare és agradable, o potser en aquell moment no en té ganes, però ho ha de fer perquè és important. El nen, esclar, també s'ha d'esforçar: "Estigues quiet quan t'explico el conte", "Com que què és un malefici? Ja t'ho vaig explicar ahir, què vol dir malefici , a veure si estàs una mica més atent". L'existència d'un objectiu obre la possibilitat d'un fracàs. Si, finalment, el nen no és converteix en un geni (i no ens enganyem, la major part de la gent no ho som), haurem perdut el temps: "Fixa't tu, tantes hores explicant-li contes i al final suspèn llengua".

stats