FRANCESC ORTEU

“Estimeu la bellesa”

Michele Serra és escriptor i pare de la Teresa, el Giovanni, el Tommaso i el Federico, tots per sobre dels 20. Viuen a Milà. Publica un llibre extraordinari, ’Els escarxofats’ (La Campana / Santillana), en què retrata amb tendresa, sinceritat i humor la difícil relació amb un fill de 19 anys. Un gran èxit a Itàlia

“Estimeu la bellesa” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Hi ha una cosa que m’ha fet por a l’hora d’educar els fills: no ser capaç de transmetre una cosa que considerava molt important. I aquesta cosa no era una moral o unes normes, sinó l’amor per la bellesa. Trobo que l’única herència realment important que els puc deixar és la necessitat d’estimar i cuidar la bellesa.

La bellesa, així de senzill.

Quan veig els joves amb l’iPhone o connectats als videojocs o les moltes maquinetes que tenen, quan els veig tancats en aquest autisme electrònic, en aquesta mena de crisàlide on viuen ara, em vénen ganes de sacsejar-los i dir-los: “Desperteu-vos, mireu el món!”

Però quan tu eres jove i escoltaves rock, segurament que el teu pare devia pensar el mateix.

Suposo que sí. És cert que tot això ve d’antic. Però passa que els pares d’abans creien que podien educar els fills a través de l’autoritat. Calia donar ordres i ja està. Però els de la meva generació això ho vam voler fer diferent. Nosaltres érem una generació llibertària i vam voler educar a través de la seducció.

I creus que va funcionar?

En tinc seriosos dubtes. Potser només ho veurem d’aquí uns anys.

Ets optimista?

Mira, la meva filla fa vela i quan em va dir que estava enamorada del mar em vaig emocionar. Pel que observo, no és fàcil que els nostres fills trobin la seva manera de gaudir de la bellesa que els ofereix el món.

M’agrada que donis tanta importància a la bellesa.

Hi ha algunes coses que un pare ha d’ensenyar i que són fàcils d’aprendre: que no robis, que no matis, que facis les coses honestament. No cal ser un moralista per ensenyar això, perquè és el que fa tothom. Però la bellesa és més difícil d’explicar, de transmetre. Bellesa també és cuidar el món i viure en un món endreçat, harmònic. Bellesa també pot ser la feina ben feta. Bellesa és recollir els mitjons de terra.

El teu llibre és intens, sincer, divertit, trist.

El fill que retrato al llibre no és exactament cap dels meus fills. És una barreja de tots els amics dels fills que han anat passant per casa. El pare del llibre sí que sóc jo. En gran mesura sóc feble, desconcertat, obsessionat, passional. No sóc pedagog o psicòleg o sociòleg. No he volgut fer una anàlisi científica dels fills als dinou anys.

És un comiat a un fill que s’ha fet gran.

És un llibre dolorós, és cert. Però espero que també còmic. Hi ha un aforisme que diu: la comèdia és la tragèdia vista d’esquena.

Ets molt crític amb els fills. Com han reaccionat els teus?

La noia molt bé perquè troba que els nois són tal com els retrato: mandrosos i deixats. Dels nois, un em va dir que se sentia el protagonista, que m’havia inspirat en ell i que havíem de compartir els beneficis del llibre. Un altre no es va sentir gens retratat ni al·ludit per res. I el tercer no em va voler dir res després de llegir el llibre. Crec que aquest ha estat el més sincer.

Els teus fills tenen més de vint anys, per tant, tens la feina gairebé feta. Què ens pots aconsellar als que encara breguem?

Que no patiu tant. No passeu ànsia. No sigueu massa protectors. L’angoixa fa mal als pares i als fills. Ens hem d’alliberar de l’obsessió de si seran tal cosa o tal altra.

Què més?

Cal ser més dolents. En això no me n’he sortit. Jo veia el pis fet un desastre i no era capaç d’imposar-me per fer que l’endrecessin. Cal ser sever, cal saber dir que no i fer-ho enèrgicament.

Finalment.

Mira, hi ha un regal que podem fer als nostres fills, és el regal d’una cosa preciosa que jo recordo de la meva infància: l’avorriment.