Esperit Olímpic

Una part singular del país adult, sigui per avorriment estiuenc sigui per afecció, ha estat aquests dies penjada de les retransmissions olímpiques. No sé si els nois i noies adolescents hauran fet el mateix en les seves hores de televisió per internet. Crec que la seva passió pels Jocs haurà estat força menor. El tema, però, em recordava com sovint rebo preguntes sobre si els esportistes són ídols per als adolescents actuals. Els Jocs em permeten, a més, parlar de personatges públics que no són futbolistes i del seu impacte en la construcció de les identitats i estils de vida joves.

Tanmateix, tornem al parany. De tot el que els Jocs Olímpics exhibeixen què és el que hem de suggerir com a modèlic per a un adolescent? Els comentaristes emfatitzaven alguns aspectes. El més elemental té a veure amb l'entrenament. Podem dir a l'adolescent que qualsevol resultat a obtenir a la vida requereix planificació, constància, voluntat de superació, paciència... Cal, però, destacar que les propostes esportives són sovint fites contra natura, domesticacions del cos, i que, a la vida, hi ha fites que no paguen la pena vist els costos que tenen. Que n'han de descobrir diverses i seleccionar les seves.

Parlar de valors

Si no fos perquè resultava difícil trobar uns pitralls sense referència mercantil podríem reflexionar plegats sobre el valor de l'esport. Sobre el domini del cos, el descobriment d'estats de satisfacció després de l'esforç, la joia de superar fites personals o col·lectives. El problema és que això potser servia quan eren jocs "amateurs". Ara ens preguntaran primer quant es pot guanyar amb tot plegat.

Potser la clau està en parlar de l'anomenat esperit olímpic. Però cal trobar-lo. Ha estat una bona ocasió per deixar caure en les converses que es tracta d'una competició d'homes i dones que dilueixen les seves discrepàncies competint esportivament. Uns jocs que neixen per demostrar que es poden evitar guerres entre nacions. Malauradament, el comentari i les imatges acaben plenes de banderes i d'adscripcions territorials. Atletes i equips tenen una ràpida assignació a un territori, de naixement o de padró, fagocitats per la necessitat obsessiva d'identitats col·lectives. Hauria estat una bona ocasió per ajudar l'adolescent a trobar la seva manera de ser a partir de la interacció i la convivència, sense necessitat d'apuntar-se aviat a res.