Criatures 15/06/2013

Esmorzar petons: l'enginy fet llibre

T. Gilbert
4 min

Arriba el dia en què la criatura xerra, i xerra pels descosits. I sovint són tan graciosos quan parlen! Llàstima que de vegades no tenim una llibreta ni un bolígraf per escriure el que ens acaben de dir mentre passegem o quan som al súper o als gronxadors o de camí a l'escola o endreçant la casa o esperant-los al lavabo. Les diuen en el moment que menys t'ho esperes i ens provoquen un somriure o, senzillament, ens fan adonar que el món hauria de tenir la innocència que ells traspuen.

Les editores Berta Bruna i Pema Maymó, de Columna Edicions, em van encarregar que recollís frases dites per criatures per fer-ne un llibre, perquè totes dues estaven convençudes que els infants eren boníssims parlant. Per experiència pròpia, ho he comprovat, però sóc la mare que mai no té el moment per escriure i recordar el que em diuen. De llibretes i bolígrafs a mà en tinc molts, la meva motxilla n'és un mausoleu, però, ja us ho dic, sóc de les que paro orelles del que em diuen mentre passegem, anem al súper, als gronxadors, a l'escola o quan endreço la casa o m'estic al lavabo esperant que la més petita acabi la feina. Sempre pensava: "Un dia m'ho he d'anar apuntant, un dia, un dia"...

La sorpresa va ser trobar-me amb famílies molt més organitzades que jo. N'hi ha que tenen folis, molts folis, plens de les meravelloses paraules infantils. N'hi ha d'altres que les transcriuen al minut via Twitter i via Facebook, així que ja les tenen allà per sempre. Un exemple del segon cas és el pare de la Clàudia, l'Oriol Marimon-Clos. Les dóna a conèixer a través del Twitter i després pot anar-les recollint en un suport més casolà, però s'assegura que l'oblit no li jugui una mala passada.

El sistema li va la mar de bé. Tant, que quan li vaig demanar frases, me'n va donar per triar i remenar! Llegiu-ne algunes: "L'antibiòtic fa olor de fracàs". "No és bo agafar diners de terra perquè potser un gos s'hi ha fet pipí". "Si voleu que m'adormi, digueu-l'hi al meu cervell, que és el que mana sobre el meu cos". "He descobert que llegir és com tenir la tele al cap". I alguns diàlegs:

"Pare: Mira, Clàudia, tinc més pits que tu. Clàudia: No, pare, en tens dos com jo".

Per recordar

Una mare organitzada, que les escriu ben escrites, les frases dels seus fills, és la Maria Lladó. El seu fill Dídac és tan imaginatiu, que sovint reia mentre preparava el llibre. Us en transcric algunes: "Mare, tinc mal de cap, però tinc una solució. M'ha dit el meu amic fantasma que ell també en té, però que s'estira al sofà mirant els dibuixos i li passa. Ho puc fer?"

I els seus diàlegs són realment antològics. El Dídac camina pel carrer amb la seva mare. Llavors, un testimoni de Jehovà els atura: "Mare: No, gràcies, nosaltres no hi creiem. Dídac: En què no creiem, nosaltres? Mare: En Déu. Dídac: En quin número creiem, doncs, nosaltres?"

El mateix títol del llibre, Vull esmorzar petons , pertany al Dídac. Les editores el van triar per tendre, emotiu i perquè, per molt grans que ens fem, ¿qui no vol esmorzar petons? Si es poguessin menjar de veritat, n'hauríem de dir Vull menjar petons per esmorzar , que en català correcte és com s'hauria de dir, però vam decidir optar per fer transitiu el verb esmorzar perquè els petons no es mengen literalment i perquè la criatura la va dir d'aquesta manera. Jo, que feia de notària transcriptora, l'havia de recollir així.

De festes i tradicions

Un moment de l'any en què els nap-buf i els no tan nap-buf deixen anar la imaginació i la verbalitzen és quan arriben les dates assenyalades i festives del calendari. Fixeu-vos com d'amoïnat estava el Víctor, de 7 anys, després d'haver fet la Setmana de la Ciència a l'escola i amb el tió a casa: "La comunitat científica què en pensa del tió?" O l'Aniol, de 4 anys, que l'endemà d'haver conegut el tió, que es va presentar a casa seva per art de màgia, diu: "Com es deia aquest animal que menja?" O l'Aina, de 6 anys, a qui li va caure una dent en ple Nadal: "Aquesta nit han de venir els angelets a casa per deixar-me un regal sota el coixí i es trobaran el tió al menjador. Per un dia, els angelets i el tió estaran junts".

Quan la il·lustradora, Marta Altés (www.martaltes.com), va rebre les frases, va quedar bocabadada de com arribaven a ser de surrealistes, algunes. "Són les que més m'inspiraven a l'hora de fer els dibuixos". Per exemple, la del Roc, de 3 anys: "De gran, vull ser treballador o guepard". O la conversa de l'Àlex, de 4 anys, amb el Pablo, de la mateixa edat: "Àlex: Quan sigui gran, jo seré un avi. Pablo: Quan sigui gran, jo seré un tauró".

"Em podia imaginar les criatures dient-les i reia mentre les retratava", comenta la Marta, autora del conte No (Child's Play), que va ser seleccionat l'any 2012 pel prestigiós premi anglès Waterstones Children's Book Prize.

Una de les frases-conversa que li va agradar dibuixar va ser la del Biel, de 7 anys: "Mare: No aixafis aquest caragol. Biel: Per què no? Mare: Perquè aquest caragol és un fillet, que té família. Què farà la seva família sense ell? Biel: Tranquil·la, també he aixafat el seu pare i la seva mare. No en quedarà cap de viu".

O la de la Blanca, de 6 anys, que comença el llibre, a l'apartat de Jocs, dient: "Quan jugo amb la pilota invisible, sóc una crac; en canvi, amb la pilota de veritat, no". I la de la Martina, de la mateixa edat, que encara fa somriure la Marta quan la recorda: "Mare: Martina, no agafis cap galeta, que les tinc comptades. Martina: Doncs torna-les a comptar".

Portada

Una altra història va ser dibuixar la portada del llibre. "Em va costar molt, perquè volia retratar el moment trapella en què la criatura pren un petó furtat dels pares". Li va costar, però el repte també la va emocionar. "Fer il·lustracions per a un llibre fresc i emotiu motiva", diu la Marta. I, de fet, afegeix: "Vaig acabar fent pocs esbossos. Estava tan inspirada, que de seguida em posava a fer els dibuixos finals".

stats