Escoles, al capdavall

Escoles, al capdavall / PERE TORDERA Zoom

Els meus inicis com a progenitora em van costar. Vaig trigar gairebé el mateix temps que Champoillon amb la pedra Roseta a desxifrar el misteriós llenguatge del plor. Els petits menors d'edat insistien a menjar cada tres hores. I quan ja estaven una mica més crescuts i, en teoria, la intensitat anava de baixa, no els podia treure l'ull de sobre perquè si em despistava feien coses com fotre el cap entre els barrots d'una barana (us asseguro que allò no hi havia qui ho desencallés). La inexperiència feia de mi un personatge encara més lamentable del que sóc ara i el panorama hauria estat apocalíptic si no hagués estat per les escoles bressol. Gràcies a elles els meus fills passaven algunes hores amb persones equilibrades, que saben el que es fan i que dominen el fraseig del plor com si res. Dones (sí, encara no he conegut cap home mestre d'escola bressol) que els feien jugar, menjar, dormir, riure i aprendre. I que ho aconseguien amb alegria, paciència i tendresa. No m'avergonyeix explicar que de les educadores d'escola bressol n'he après moltes coses i que els dec bona part de la meva salut mental.

La mirada

Encara recordo la mirada amb què em va fulminar la Fanny, la millor de totes les mestres de llar d'infants que he conegut, quan vaig pronunciar davant seu la paraula guarderia . Si ella hagués estat Darth Vader jo ara estaria morta per asfíxia. I tenia raó. Una llar d'infants no és un lloc on et guarden els fills com qui deixa el casc de la moto al guarda-roba de la discoteca. Qui vulgui aquest servei de guardafills que no pateixi. Hi ha oferta. He arribat a visitar pisos infectes amb senyores i senyoretes cursis que pretenien simular que allò era un centre escolar només perquè els nens duien bata i elles parlaven fent servir diminutius.

Fatalitat i estupor

Escric aquest article sota un doble efecte de fatalitat i estupor. La fatalitat me la provoca la construcció d'una escola bressol de titularitat pública a trenta metres de la porta de casa. Jo, de manera egoista i miserable, em pregunto: "Ara? He tingut tres fills i al meu carrer s'alçarà una escola bressol quan ja no la necessito?! Mecagun..." L'estupor ha aparegut en assabentar-me que, com altres noves escoles bressol, aquesta, tot i la titularitat pública, serà gestionada per una empresa privada malgrat un informe desfavorable del Síndic de Greuges de l'any 2007 (!) sobre aquesta opció. I que la resta d'escoles bressol públiques de la meva ciutat patiran una retallada de personal, un augment de nens per aula i altres delicatessens per obra i gràcia d'unes persones que de manera subtil ens estan dient que, total, això de les escoles bressol és una exageració i un luxe i que situen les escoles a la mateixa categoria que els aeroports fantasma i l'AVE Toledo-Cuenca.

Caviar beluga educatiu

Perquè és això. La punyetera crisi dels pebrots ha donat barra lliure al discurs que minimitza la importància d'educar els més petits i ens tracta, a les persones que ho reivindiquem, de butxaques foradades que volem esmorzar entrepans de caviar enlloc d'un chopped més ajustat de preu. Com si el fet de demanar que els fills siguin educats en lloc d'atesos i prou fos una frivolitat imperdonable només perquè els subjectes no arriben als 3 anys. En resum, ens demanen que oblidem que les escoles bressol són això, escoles al capdavall. I a mi, personalment, no em dóna la gana.