Esclaus de les bones intencions

Com que la realitat sempre és més complexa que les nostres bones intencions, sovint descobrim que el lloc on ens ha portat la nostra bondat acrítica és exactament on no volíem anar. En posaré un exemple dolorós. La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat va formular una sèrie de principis que a Espanya van prendre forma legal en la llei 26/2011, de l'1 d'agost, que defensa que per garantir la igualtat d'oportunitat cal prendre mesures d'acció positiva orientades a evitar o compensar els desavantatges de les persones amb discapacitat per participar plenament en la vida comunitària. Seguint aquests principis, la Junta d'Andalusia ha fet una convocatòria d'oposicions per a professors d'ensenyament secundari aquest mateix any (ordre de 13 de febrer del 2012).

Al meu humil parer, l'únic criteri rellevant per aprovar unes oposicions de professor, de primària o secundària, hauria de ser la demostració pràctica de ser un bon professor, obviant qualsevol altre aspecte d'una persona. Però la llei obliga a reservar un 7% de les places de cada convocatòria a persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33% i especifica, a més, que en qualsevol cas el 2% de les places ofertes les han de poder cobrir "persones que acreditin discapacitat intel·lectual". Però si l'acreditació d'una discapacitat intel·lectual s'entén que compensa els desavantatges de ser discapacitat intel·lectual, llavors alguna mala passada ens han fet les nostres bones intencions. ¿Una manera d'acreditar la discapacitat intel·lectual podria ser suspendre les oposicions?