Els pares arriben a casa per sorpresa perquè el cotxe se'ls ha avariat a la carretera. Havien de ser fora fins al vespre, però hauran de posposar l'excursió per a un altre dia. Obren la porta de casa, fan un "hola" genèric i en no rebre resposta es dirigeixen a l'habitació de la filla adolescent, que té 16 anys acabats de fer. Truquen tímidament a la porta i en entrar-hi la troben estirada al llit amb un noi a qui encara no havien vist mai. El pare queda mut i la mare demana que surtin tots dos immediatament. La parella es mira atònita: "Què hem de fer ara?"
Es tracta d'una escena imaginada, però no gaire allunyada de la realitat si tenim en compte l'opinió d'experts i professionals que mantenen contacte diari amb joves que comencen a descobrir i a experimentar amb la pròpia sexualitat. "Primer de tot, molta calma. Cal respirar fons i comptar fins a deu per no caure en l'error de fer qualsevol bestiesa", alerta el psicòleg i sexòleg Pere Font, que recomana uns instants de paciència i intentar evitar les clàssiques escenes de crits. "Una vegada tothom s'ha adonat del que ha passat, el més recomanable és donar cinc minuts als nois perquè surtin de l'habitació, acomiadar el quart membre -la parella en qüestió- i iniciar una conversa com més serena millor amb el fill o la filla", explica. Aquesta xerrada, segons Font, no ha de servir per sermonejar el jove, ni tampoc per adoptar una actitud de prohibicions -"No el veuràs més; s'ha acabat quedar-se sol/a a casa", etcètera-, sinó per expressar l'opinió dels pares i escoltar la versió del fill, en cas que la vulgui expressar: "Això no és un debat. És molt important que els pares diguin el que pensen perquè després el jove pugui navegar en aquests mateixos valors, malgrat que exteriorment no mostri acord amb l'opinió dels progenitors. Li hem deixat clar que el que ha passat és un fet important i que cal parlar-ne. I penso que, com sempre, cal convertir les situacions en oportunitats. Per tant, si aquest moment ens pot servir per parlar de sexe -d'una manera tranquil·la-, molt millor", apunta.
Edat i gènere
Presenciar una escena similar a la descrita anteriorment no és agradable per a ningú, però encara ho és menys quan s'acumulen alguns condicionants que poden arribar a trasbalsar -i molt- l'estat anímic dels pares. En aquest sentit, el sexòleg Pere Font n'assenyala uns quants. 1) L'edat: "És molt diferent que estiguem parlant d'un cas de 13-14 anys que d'un de 17-18. La xerrada posterior s'ha d'adaptar a cada edat, sense fer alarmisme en cap cas". 2) L'escena en particular: "Els nois es petonejaven vestits sobre el llit o bé s'havien tret la roba i eren a dins tots dos". 3) El gènere: "La reacció dels pares, malgrat que sembla que no hagi de ser així, probablement canviarà si el protagonista de la història és el fill o la filla. En aquest últim cas el sentiment de protecció -sobretot per part del pare- és molt més acusat". 4) La parella: "La nostra sorpresa serà més gran si mai no havíem vist el noi o noia que és a l'habitació amb el fill que no pas si ja ha vingut per casa unes quantes vegades i l'hem pogut conèixer. Durant la conversa posterior els pares intentaran esbrinar qui és aquell nouvingut".
Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista, afegeix un últim factor a la llista: afirma que és important que els pares sàpiguen captar si allò forma part del descobriment natural de l'amor que els joves fan durant l'adolescència o si, per contra, es tracta d'un procés accelerat en el qual un dels dos no n'acaba d'estar convençut. "És evident que com a pares patim i patirem, però en aquests casos l'objectiu hauria de ser que els joves tinguin relacions sanes i satisfactòries. I per tant, obrir de tant en tant les portes de casa no és cap mala idea", explica.
A casa o al cotxe?
¿És positiu que hàgim enxampat el nostre fill/a in fraganti a casa? Doncs sí!, recorden els experts. D'una banda, els pares saben que són en un espai segur, els fills disposen d'un lloc íntim i que cap de les dues parts no tancarà els ulls a una realitat que, agradi més o menys, existeix. "Avui dia moltes parelles avisen els fills que marxen i, fins i tot, truquen abans d'arribar a casa perquè tot estigui controlat. És una manera subliminar d'obrir les portes però d'alertar que quan ells arriben les coses han de tornar a la normalitat", explica Pere Font. Segons el director de l'Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella, l'actitud de molts pares en aquest sentit ha canviat respecte a fa uns anys. Ara, explica, són molt pocs els que deixen anar frases de l'estil "Això és casa meva i aquí hi ha coses que no les permeto" perquè, en el fons, tots saben que sexe i adolescència van de bracet i que "ningú, durant cap generació, ha demanat permís als pares per mantenir relacions sexuals", apunta.
Davant l'evidència dels fets, doncs, molts opten per oferir al fill un espai conegut, tranquil i protegit perquè si han de mantenir relacions ho facin amb bones condicions. "Si preguntéssim als adolescents on han tingut la seva primera relació sexual ens esgarrifaríem. La majoria ho han fet al cotxe o en un lavabo públic. Una habitació de casa és la millor opció davant aquestes alternatives", recorda Font.
Jaume Funes s'afegeix al mateix punt de vista i apunta que oferint "casa nostra es dóna entendre que els pares no vivim en un altre món i que, per tant, som conscients del que pot passar en un moment o altre". L'educador, expert en adolescència, afegeix que, fins i tot, avui dia és habitual que els pares reservin una habitació de casa per al fill i la seva parella, en cas que el convidin a passar uns dies, sobretot si parlem d'edats més madures, a partir dels 16-17 anys.
La por dels pares
L'actitud que adoptin uns pares que enxampen el seu fill per sorpresa a casa amb la parella dirà molt de l'educació rebuda, dels propis valors i les pròpies pors. La psicòloga Anna Salvia, educadora de tallers sobre salut sexual i reproductiva, ens convida a fer una reflexió personal: "En cas que ens hagi causat un daltabaix emocional, i intentant ser sincers, ens podríem preguntar què és exactament el que ens ha molestat, per què ens molesta tant i què té a veure amb el que ens van dir els nostres pares i educadors sobre aquesta qüestió", explica.
Per la seva banda, Pere Font incideix que la frustració més gran dels pares passa perquè s'adonen que "s'ha acabat la infància i que els fills s'han fet grans en un tres i no res". Després, continua, floreixen un conjunt de pors acumulades i de preguntes sense resposta: "I si li han fet mal? I si ha tingut relacions que no volia tenir? I si han començat massa d'hora i no són prou madurs? I si pren riscos imprudents amb perill de quedar-se embarassada o de contagiar-se d'alguna malaltia?", explica. Malgrat que el patiment és intrínsec al fet de tenir fills, Font conclou: "Cal estar preparats perquè algun dia els nostres fills, com nosaltres vam fer en el seu moment, mantindran relacions sexuals. I és bo aprofitar les situacions -que malgrat que siguin difícils de pair- ens permetin parlar i intimar una mica més sobre aquesta qüestió".
