Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Ensenyem a mirar també endins?

Els ensenyem a mirar enfora. Però també cal que aprenguin a mirar endins, sobretot en un temps en què les persones adultes tenen tanta afició a connectar-se i fer servir els dispositius allà on van: a casa, reunions, dinars, transport, entre les famílies de l’escola... Donar resposta ràpida al que ens demanen sembla que ens fa més sociables, que ens permet tenir més amistats i estar més al dia. Per això sembla que no es pot esperar i que cal donar resposta immediata, encara que impliqui pensar poc.

Aquest comportament dels adults és un exemple per a la canalla i la rapidesa deixa aspectes que, possiblement, no es tenen prou presents. Per començar, com es pot construir la identitat i el sentit de qui és un mateix durant la infància i l’adolescència si les relacions i suposades amistats es construeixen a través dels aparells? Com la canalla pot tenir estones per practicar el que anomenem vida interior? No es tracta de filosofia profunda sinó només d’un dels aspectes fonamentals del fet de viure, imprescindible per poder tenir comunicació sabent què pensem. I que va més enllà del que veiem, del que ens diuen, del que fem o fan les altres persones i que ens arriba tan ràpidament a través de les pantalles.

Aquesta rapidesa no permet gaires matisos i això fa que la interpretació que es fa d’aquestes informacions també sigui ràpida, de manera que no hi ha temps per valorar que hem rebut una informació parcial i que potser caldrà parlar-ne més a fons. Probablement, minuts després aquella informació ja estarà oblidada i superada per altres missatges i informacions de més actualitat.

La dependència tecnològica es va posant en evidència i una de les repercussions que hi pot haver és que, amb tants estímuls exteriors, no oferim a la canalla unes relacions personals pausades, sense màquines intermediàries, per poder descobrir el món i les persones que els envolten a partir de sorolls, olors o jocs que els han de permetre saber quin lloc ocupen i com s’han de moure i comunicar verbalment, corporalment, amb mirades i gestos.

Possiblement les persones adultes han tingut aquestes oportunitats i ara no recorden com van ser d’importants. En tot cas aquesta mancança obligarà a posar pedaços a l’educació. Caldrà parlar-ne.