AIXÍ FA DE PARE...

“Ensenyar a crear alternatives”

Jordi Folck és escriptor, professor d’escriptura creativa i creativitat publicitària i pare de l’Aleix i l’Eduard, de 25 i 20 anys. És actor, fotògraf, publicista i ha publicat 22 llibres. Ningú és un zombi! (ed. Barcanova) és l’últim i n’acaba un sobre el músic Carles Sabater, de qui va ser amic.

Els meus fills són els meus herois. Un heroi és una persona que fa coses extraordinàries i un fill corre maratons i l’altre és a Àustria estudiant rus, alemany i també francès.

Defineix-te com a pare.

T’he de dir que no he estat un pare complet. He estat un pare d’aquells de cada quinze dies, perquè els fills han viscut a Reus amb la mare. M’ha resultat molt fàcil ser pare perquè la feina bruta l’ha fet ella, cosa que li agraeixo molt. És una dona intel·ligent. Educar fills passa per una conjunció d’intel·ligències.

I quina mena d’intel·ligència els has volgut ensenyar?

Intel·ligència és capacitat d’adaptació. En un món canviant, els pares hem d’ensenyar a crear alternatives. I crec que he estat capaç de transmetre als fills que, a la vida, la creativitat t’eixampla les possibilitats d’elecció. No tots hem de seguir un mateix patró. D’alguna manera, ja està bé ser una persona dispersa.

M’agrada que defensis la dispersió. També pot ser un valor.

A vegades vaig a escoles i he observat que els nens d’onze o dotze anys s’engresquen molt fàcilment. En canvi, als setze o disset ja són més seriosos i tot els fa vergonya. Què ha passat? T’explico una cosa que t’agradarà. En una investigació feta als Estats Units, van demanar a nens i nenes de deu a onze anys, quantes coses es podien fer amb una rajola.

Una rajola?

Sí, i alguns nens van donar fins a cent setanta respostes diferents. Bé, doncs, quan van fer la mateixa pregunta a nois de divuit anys, només aconseguien com a màxim vint o vint-i-cinc respostes.

Sorprenent.

Una vegada vaig sentir dir a José Antonio Marina una frase: l’home neix geni i mor idiota; al mig, el sistema educatiu.

Uf, potser és una mica injusta. Tu fas classes, en què s’assemblen un pare i un professor?

Els alumnes, com els fills, van perduts per la vida. La primera feina d’un professor i d’un pare és aconseguir que tinguin fe en ells mateixos, augmentar la seva autoestima i seguretat, el seu amor propi. Mira, hi ha un autor que m’agrada molt i de qui et recomano un llibre, Creativitat. Es diu Mihali Csikszentmihali, i diu que l’educació és un tamboret de tres potes: autoritat, disciplina i estimació. Moltes vegades, com a pare, m’he vist obligat a fer un paper, com si fos un actor.

A veure, explica-m’ho.

A vegades he hagut de demanar coses als meus fills que, com a persona, no hi creia, però que com a pare ho havia de fer. Per exemple, dir a un noi de vint anys a quina hora ha de tornar a casa perquè la mare pateix. A vegades has de fer aquest paper. Un pare ha de ser autoritari però ha d’exercir l’autoritat amb amor. L’amor és sempre molt important, sempre. Quan em vaig separar, el meu fill gran tenia deu anys i el petit cinc. I ara et diré una cosa una mica trista.

Digues.

Per explicar la separació, la seva mare els va dir que jo havia trobat una feina a Barcelona i que me n’hi anava a viure. Llavors el petit em va preguntar: “Papa, i quan et jubilis tornaràs amb nosaltres?” És dur. Encara em sento culpable.

Explica’m un joc que feies amb els nens.

N’hi havia un que ens agradava molt. Els demanava que em busquessin tres paraules completament diferents: pneumàtic, sirena i estel. I a partir d’aquestes paraules, jo m’inventava un conte. Quan es van anar fent grans, ho fèiem al revés i el conte me l’explicaven ells. Ara, no fa gaire, estava conduint perdut per una carretera a prop de Salzburg i el meu fill em va dir: “Papa, ¿vols que juguem a les tres paraules?” És fantàstic que algú amb vint-i-cinc anys encara porti dins el nen que va ser.