El pare que et va matricular

Enganxat

Estava eufòric. És el que té batallar contra la mandra de bon matí (bé, per a un servidor, plusmarquista comarcal de la mandra matinera, les nou és de bon matí, d’acord?) i malgrat el fred i el vent posar-me la roba d’esport i anar-me’n a córrer. Es veu que quan fas esport segregues endorfines o alguna cosa semblant i deu ser veritat. Vull dir que tothom diu que això enganxa molt i que cada dia vols fer més distància, però no és el meu cas. Jo, quan corro, el que noto que segrego és un mal de costat de cal Déu i una sensació de treure el fetge per la boca. Ho passo fatal i malgrat que porto més de dos anys fent-ho no hi ha manera que pugui superar la mitja hora mal comptada. Bé, un dia sí, però va ser perquè quan portava vint-i-cinc minuts de camí em vaig adonar que m’havia emportat les claus del cotxe i que havia deixat la dona i el nen amb els patins posats (i el casc i les proteccions) cagant-se en mi perquè no podien tancar el cotxe i fer la seva ruta.

Bé, la qüestió és que havia anat a córrer i un cop arribat a casa i després d’haver-me dutxat amb aigua bullent em sentia fantàstic, amb les endorfines sobreeixint-me per les fosses nasals, disposat a menjar-me la ciutat i el que calgués. Estava content, anava per Tarragona amb pas lleuger, gaudint del solet de febrer, frisant perquè arribés l’endemà i poder fer el partidet setmanal per demostrar al meu rival i company alhora que estava en plena forma. I llavors, just quan girava la cantonada, em va passar. Vaig sentir un catacrac a l’esquena, com si un àlien malparit m’hagués fotut un cop de martell intern a la ronyonada i allà em vaig quedar, incapaç de fer ni un pas més, encongit com un iaio i gemegant com un nen petit. Encara sort que vaig poder arribar a la butxaca del jec i trucar a la meva dona. “No pateixis, ara vinc. No et moguis!”, em va dir. Si hagués estat d’humor li hauria contestat que no patís, que les possibilitats de que em mogués eren nul·les.

Un quart d’hora més tard era en un box d’urgències ensenyant el cul a un metge italià amb cara de son. No devia tenir un bon dia perquè em va fotre una injecció amb una delicadesa digna de Benito Mussolini. El pitjor, però, va ser la frase que em va regalar quan marxava. “Senyor Gavaldà, cuidi’s més, i si pot faci una mica d’esport, home, que ja comença a tenir una edat”. La mamma que el va matricular...