La pitjor mare del món

Endrapapans

Endrapapans / GETTY Zoom

Compro una barra de pa, la deixo un moment sobre la taula, em tombo i... nyac! Ja hi falta el crostó, o un terç, o fins i tot la meitat del contingut. No és cap fenomen paranormal, només cal que giri el cap a dreta o esquerra i trobaré un dels menors d’edat a càrrec (MEC) mastegant. Els entenc, jo mateixa sóc una gran panarra, però em rebenta que sigui tan difícil de calcular el pa que cal per subsistir al llarg d’una jornada qualsevol.

Més pa

Un altre dia decideixo comprar dues barres de pa. Total, em dic, si sobra la congelem per fer entrepans. Però l’opció del congelador no cal ni plantejar-la, perquè a l’hora de sopar a penes hi arriba un tros de barra miserable i la resta ha sigut devorada per l’exèrcit de tèrmits endrapapans en què semblen haver mutat els tres MEC... i el pare de les criatures... D’acord, d’acord, i jo mateixa, que no puc resistir-me davant d’un crostó torrat.

Així que, vinga, compro tres barres de pa, ara sí, segura d’haver encertat el nombre. De camí cap a casa m’esgarrifo pensant en el pressupost que hi estem dedicant i em plantejo que potser el millor seria obrir forn. Total, la cosa de l’escriure no em dóna gaires alegries, i el pa el tindria a preu de cost. Però no sóc de matinar gaire i, de fet, no en tinc ni idea, de fer pa, i en arribar a casa ho descarto. Aquell dia les barres de pa no arriben ni a l’hora de sopar. Tothom ha decidit esmorzar i berenar un entrepà, i davant l’oferta indiscriminada de pa, s’han sentit amb la llibertat d’anar pessigant les barres fins a reduir-les a les molles. Encara sort que per dinar hem pogut llescar el que tocava...

Dies sense pa

L’endemà em rebel·lo i decideixo no comprar pa. No pot ser que ens arruïnem per golafres, per panarres incontinents, per addictes a la molla i a la crosta. M’hi nego! Però, esclar, un dia sense pa no té cap gràcia. Bé, jo el dia no el passo sense pa. Sempre tinc al congelador un dels meus pans estranyets, d’aquells de llavors i farines de noms ignots, convenientment llescat i crionitzat. Però la resta de família remuga... i es llancen a les reserves de pa torrat prefabricat, i la pijiprogre que hi ha en mi llavors també remuga, perquè posats a no poder viure sense pa, no pot ser que el que mengem sigui un producte industrial infame.

Faig examen de consciència i m’adono que el problema no és el pa, perquè també passa amb les pizzes. Si en compro una se la mengen, si en compro dues també, si en compro tres... Bé, potser triguen dos dies però desapareixen amb la mateixa alegria. I el mateix passa amb la pasta fresca. O les hamburgueses. O els iogurts o les cremes catalanes! Mai amb els tomàquets. O les pomes. I el bròquil ja ho sap tothom del barri que només el compro per a mi. A casa he tingut problemes perquè el verd els fa sortir taques a la pell (segons els MEC...), però mai perquè hagin perdut la gana. Cal reconèixer-ho. Mai he hagut de suar perquè obrissin la boca i mengessin i sé que és un tema pesat i llauna i refotut per a moltes famílies.

Així que em rendeixo a l’evidència que tant se val el pa que compri, que ells sempre se’l menjaran, perquè els agrada i perquè tenen setze, catorze i deu anys. I compro pa. Quatre barres, per la cosa patriòtica i tal. Però tres les tallo i les preparo directament per congelar i fer-ne entrepans i només en deixo una a l’abast de les termites mutants. I mira, ningú es queixa. Bon profit!