Criatures 28/04/2017

Efectes secundaris de la sobreprotecció

L’aprenentatge en el control de les emocions negatives, com la frustració, és el millor entrenament per esdevenir adults equilibrats i feliços

Bernat Coll
3 min
Efectes secundaris de La sobreprotecció

PsicòlegNa Maria viu a quinze minuts a peu de l’institut, però la seva mare, “per si de cas”, prefereix dur-la-hi cada dia amb el cotxe. Avui, abans, li ha preparat el berenar perquè mengi alguna cosa a l’hora de l’esplai. “Si és que aquesta nina no ha esmorzat res! És clar, li he d’insistir perquè s’aixequi i després no té temps per esmorzar amb calma”.

Al pàrquing de l’institut, s’assegura que la seva filla no es deixa la motxilla al cotxe: sap que avui li toca entregar les làmines de tecnologia i els deures de Matemàtiques. Si no li estigués sempre al darrere, s’oblidaria de fer treballs i de preparar els exàmens.

Avui, a més, queda vigilant des del cotxe que la filla entra al pati de l’institut. Sap que ahir es va enfadar amb la seva amiga Sara i vol veure si anirà a parlar amb ella o no. La va veure tan disgustada que no va tenir més remei que telefonar a la mare de na Sara per demanar-li que fes entrar en raó la seva filla. L’altra li contestà que són coses de les nines i no s’hi havien de ficar. “D’això res, a la meva petita Maria no la fa patir ningú mentre jo ho pugui evitar”, li va respondre.

Quan sobreprotegim els fills calmam la nostra pròpia angoixa que alguna cosa dolenta els pugui passar. Així els evitam les petites frustracions del dia a dia, però al mateix temps els transmetem un missatge subliminar molt destructiu. Li deim: “Ho faig perquè t’estim i necessites la meva ajuda”, però per l’altra banda li deim: “Tu sol no n’ets capaç”.

CONSEQÜÈNCIES

A la pràctica, la càrrega que significa ser fill de pares sobreprotectors té moltes i variades conseqüències:

-Són insegurs i nerviosos. Els pares els han transmès les seves pors, de manera que han perdut la confiança en si mateixos i perceben el món com un lloc molt més amenaçador de com el perceben els nins no sobreprotegits.

-La seva autoestima és baixa. Són conscients que s’haurien d’atrevir i moltes vegades tenen ganes d’enfrontar-se a activitats que altres nins de la seva edat sí realitzen.

-Són poc autònoms i molt dependents.

-No saben com resoldre problemes per si mateixos. Els costa programar les passes que cal seguir per assolir un objectiu i necessiten l’aprovació constant d’un adult.

-Tenen freqüents problemes interpersonals. Estan acostumats que els seus pares intervinguin en els conflictes amb els seus iguals. No han tingut l’oportunitat de madurar les habilitats socials.

-En l’àmbit escolar, és freqüent que manifestin problemes d’adaptació i que se sentin incompresos. Els pot costar respectar les normes i assumir responsabilitats.

-Tenen poca tolerància a la frustració. Volen guanyar sempre i quan no ho fan s’enfaden i exploten. Tenen por de fracassar, ja que no han tingut l’oportunitat de fallar i perseverar fins aconseguir les metes sols.

En definitiva, els pares sobreprotectors actuen amb la millor de les intencions, però el que aconsegueixen és, justament, l’efecte contrari. L’aprenentatge en el control de les emocions negatives, com la frustració, és el millor entrenament per convertir-se en adults equilibrats i feliços.

COM PODEM EVITAR-HO?

Si volem que els nostres fills esdevinguin adults responsables, autònoms i segurs d’ells mateixos:

1. Animem-los a enfrontar-se sols a situacions difícils. Els podem ajudar (si realment necessiten que els ajudem), però no resoldre’ls el problema. Ajudem-los a pensar i guiem-los a trobar la solució per ells mateixos. Evitem donar-los sempre les respostes.

2. Ensenyem-los a ser capaços de prendre decisions amb criteri i a assumir-ne les conseqüències.

3. Tractem d’augmentar la seva autonomia concedint-los un cert grau de llibertat i responsabilitat proporcional al seu grau de maduresa.

4. Exigim-los que compleixin certes tasques, obligacions o responsabilitats.

5. Transmetem-los una percepció tranquil·litzadora i positiva del món. Veure perills pertot arreu només els aportarà una sobredosi d’ansietat i inseguretat.

6. No deixem que es rendeixin davant la primera dificultat. Quan s’escudin en un “no puc”, diguem-los “jo t’enseny a fer-ho” o “t’has d’esforçar una mica més”. Els ensenyarem el valor de la perseverança i la constància.

7. Si el nostre fill és petit, no intervinguem de seguida si un altre nin de la seva edat l’importuna o comet una injustícia amb ell. Així mai aprendrà a defensar-se sol.

8. Quan sigui adolescent, no ens passem amb les advertències: “No vagis amb aquests que fumen”, “No et deix anar a aquest campament, és perillós”...

9. Reconeixem-los tot el que vagin aconseguint fer sols. Augmentarem així la seva autoestima.

10. No tinguem por que es frustrin. Tenen més capacitat de lluita i de superació del que imaginam.

stats