“Educar és deixar fer”

Marc Casabosch és divulgador, formador, autor de llibres sobre natura i pare de l’Aran, de set mesos. Viuen en una masia entre muntanyes al Solsonès. Ha escrit ‘Un hort per ser feliç’, ‘El secret més ben guardat’ o ‘Deliciosa natura’. Ara presenta ‘El gran llibre dels bolets’ (Ara Llibres)

Jo ho vaig voler fer tot al revés i en un moment de la vida em vaig replantejar el que em deien: que havia de treballar durant tota la vida per poder passejar el gos quan estigués jubilat. A mi això no m’encaixava gaire i d’alguna manera vaig fer com una jubilació avançada.

I marxes de Barcelona i t’instal·les al Prepirineu.

I m’he acabat convertint en divulgador de les meves passions. Sempre dic que tot el que explico als llibres sobre la natura és del tot veritat. Per exemple, demà tenia compromisos però torno a casa perquè he de fer conserva de tomàquets, i no hi ha res que pugui passar per sobre d’això. Però és un repte.

Explica’m un altre repte més concret.

Doncs ara que ja han passat els primers sis mesos i la meva dona ha començat a treballar, hi ha tres dies a la setmana que em quedo sol amb el nen. Hem començat fa poc. Ja et diré com me’n surto. Però és el repte de conèixer-nos, el meu fill i jo.

Amb temps això va sol.

I després hi ha una altra cosa, i és que fer de pare és assumir un trastorn bipolar constant.

Per què?

Perquè resulta que hi ha moments en què plores amb una gran facilitat, d’altres en què t’amagaries perquè ets incapaç de fer dormir un nadó que plora i trobes a faltar els dos pits que els homes no tenim. I entens que el paper del pare -com a mínim durant els primers mesos- és fer d’acompanyant. De moment, per a l’Aran sóc el pallasso. Per al meu fill la mare és la mare i el pare és aquell que roda per allà, que és divertit i que sempre el fa riure. Els homes ens anem fent pares. De moment jo només en sóc un projecte.

I quin és el teu projecte?

La feina principal d’un pare és transmetre uns valors amb coherència. Quan llegeixo les teves entrevistes, que es titulen genèricament Així fa de pare, penso: així intenta fer de pare. Jo ara començo a ser pare. Cada dia ho sóc una mica més i trobo que els homes estem perduts, que hem de trobar el nostre encaix. Però tranquils, que, en definitiva, educar es redueix a deixar fer.

Deixar fer.

Educar no és complicat si et trobes en el teu punt. Has de ser tu, has d’estar serè i centrat. Has de tenir també una certa solvència moral i ètica. Però no has de fer res en especial. Educar és deixar fer, és acompanyar. El més difícil és que tu, com a persona, siguis coherent amb els teus valors. Quan recordo la meva infància, la incoherència és una de les coses que em dolen més, de les quals guardo més mal record.

Em parles d’algú concret, esclar.

Sí, et parlo d’una persona que sempre ho estava criticant tot però que mai no va fer res per canviar les coses, una persona que mai va actuar en conseqüència. I ara que sóc pare em vénen molt al cap flaixos d’aquella època. Em vénen els mals records.

¿Has volgut copiar res, dels teus pares?

Del meu pare m’he permès el luxe de no copiar res en absolut. O, en tot cas, em va ensenyar tot el que no havia de fer mai.

És dur, això que dius.

T’explicaré què passa amb el meu nom. Fins ara he firmat els llibres amb els dos cognoms, però a partir d’ara només faré servir el de la mare.

Fins ara havies firmat Marc Estévez Casabosch.

En moltes coses, qui em va fer de pare va ser l’avi, que em duia al bosc, a pescar, a buscar plantes i m’ensenyava a distingir el cant dels ocells. Suposo que jo intento fer de pare i d’avi perquè visc d’una manera que em permetrà anar a pescar amb el meu fill. És una feina que no vull delegar. No vull esperar a tenir néts per fer-la. El meu fill es diu Casabosch no per mi, sinó per l’avi Ton.