JAUME CELA & JULI PALOU

Dues mans

La gran majoria dels humans tenim dues mans i hi podem fer coses. Podem empènyer un cotxet amb una de les mans i menjar un gelat amb l'altra. Podem ensenyar els palmells com un indici de confiança. També podem tapar-nos la cara de vergonya, com haurien de fer algunes persones que proposen segons quines polítiques en l'àmbit educatiu. Si per un accident perdem una mà, fer qualsevol de les accions anteriors serà molt més difícil, tot i que hi posem moltes ganes, tones d'il·lusió, enginy de tota mena i una cantarella de bones intencions.

Una cosa semblant passa amb l'educació. Encara que ens vulguin fer creure que racionalitzar i retallar són sinònims, no ens enganyen. No hi ha cap mena de dubte que amb menys recursos la qualitat del servei que oferim se'n ressentirà. El ministre d'Educació trepitja fort. S'ha tret la careta i ha explicat les mesures d'estalvi que s'implantaran per reduir la inversió en educació. Si s'apliquen ho tenim cru per mantenir alguna cosa més que sessions magistrals amb llibre de text per subratllar. Si augmenten les hores lectives, si es redueixen les de preparació i de reunió, si augmenten les ràtios per classe i no es cobreixen les substitucions de menys de deu dies, no cal que ens plantegem fer gaires canvis organitzatius per molta il·lusió i empenta que tinguem.

Tampoc no ens enredaran amb allò que els problemes són oportunitats. Parlem clar, l'esforç per innovar en l'àmbit educatiu ha de comptar amb el finançament adequat i amb acords polítics que se situïn per sobre de les onades que provoquen els canvis de govern. Queda clar que a les polítiques neoliberals els importa un rave l'educació i l'escola pública i bona part de la concertada. Això que vol fer el ministre no té nom. Més ben dit, en té un però és molt lleig i a nosaltres ens agrada parlar de manera educada, que som mestres i públics.