Dret a avorrir-se

Alguns dels records més agradables que tinc de la meva infantesa són moments d'avorriment èpic. Què dic moments! Hores!

Observar com les gotes de pluja cauen sobre els vidres, com s'acumulen fins que una gota més grossa regalima fins a baix de tot, o bé queda detinguda a mig camí. Fingir que estudiava o feia els deures, molt quiet davant del llibre obert, mentre observava les evolucions dels gats o dels coloms en les teulades veïnes. Seguir atentament una filera de formigues o els avenços d'un cargol, sentir el xiuxiueig del vent a les copes dels arbres, admirant el centelleig del feix i el revés de les fulles. Deixar volar la imaginació i protagonitzar exòtiques aventures en països llunyans. Mirar atentament el professor durant tota la classe per descobrir, en acabar, que no havia sentit ni una paraula. O tot simplement pensar, reflexionar, descobrir...

Trobo que molts nens d'avui no tenen gaire temps per pensar. Des de ben petits hi ha una mena de consigna de buscar activitats (fins i tot hi ha una "manta d'activitats" per a nadons). Algú diu: "El nen s'avorreix", i comencen a sonar totes les alarmes. I cal fer, cal que faci "alguna cosa", perquè el que no pot ser és estar-se "sense fer res" (i mirar la tele és "alguna cosa", però pensar "no és res"!). A la nostra civilització, pensar en silenci només està permès si en dius "meditació transcendental" o "relaxació" i si pagues un mestre que t'ensenyi a fer-ho una hora per setmana. Penso que els meus pares ja tenien aquella obsessió de "no perdre temps", de divertir-se: "Què hi fas aquí a les fosques? Vés a jugar!"... Però eren altres temps, i les possibilitats eren molt més limitades. Mai no vaig fer una activitat extraescolar. No hi havia gaires esplais a l'estiu (ni me'ls podien pagar). Mai vaig tenir un monitor professional que dirigís el meu joc. Els meus pares no sabien pronunciar la paraula psicomotricitat . I en els meus primers set anys, no hi havia tele a casa. A més, sempre tenia el recurs de fingir que feia els deures...

"Estàs a Babia", deia el meu pare, o "penses en les musaranyes". Ho vaig fer durant anys, sense sospitar que les musaranyes no són teranyines, sinó els mamífers més petits, i que Babia és una comarca de Lleó. Com podria ara escriure llibres i articles, si no hagués pensat primer? Com és possible la creació sense reflexió? L'avorriment és la mare de la ciència. "Estimulem" els nostres fills des dels primers mesos, organitzem les seves vides en una contínua successió d'activitats, els fem creure que seure i pensar és "perdre el temps" (de fet, ho hem convertit en un càstig, "la butaca de pensar")... i després ens queixem que són hiperactius.