La setena hora
Criatures 23/01/2016

Doncs tornem-hi

Jaume Cela & Juli Palou
2 min

Fa uns dies que es van acabar les vacances. Sempre costa tornar-hi, però és inevitable i per això es tendeix a esmorteir la mandra tot fent ús del discurs. Ja se sap que tant els tràngols minúsculs com els que són realment importants necessiten lliscar sobre les paraules perquè no ens embussin massa el transcórrer de l’existència. “No, no són els alumnes, ni la vida de l’aula el que em fa mandra. És tota la resta...” Tothom que tingui un mínim d’experiència en això de la docència podrà comprendre aquest sentiment que sovinteja a les acaballes de les vacances.

Té una part positiva, que podem resumir de la manera següent: és molt probable que la relació amb els alumnes sigui gratificant per a molts docents. Però hi ha una altra part que ens suggereix aquesta pregunta: llavors, ¿on és la llosa que més pesa? No disposem d’estadístiques que vinguin en el nostre ajut a l’hora de respondre-hi. No hi ha un PISA que valori com se senten els responsables d’una aula, sigui de la llar d’infants o de la universitat. Però l’experiència permet veure-hi allà on gràfiques i números queden cecs. I l’experiència ens remet al complex del hàmster. Sí, ens referim als animalons que donen voltes i voltes dins la gàbia sense anar enlloc. Senzillament es mouen i s’esgoten. Però no s’orienten, perquè el que justifica el moviment que fan és el mateix moviment.

Som molts en aquests moments els que tenim la sensació que el més important és el canvi pel canvi. Des d’on sigui, algú ha previst algun tipus de modificació i ha planificat quan i com s’ha de dur a terme. I ja teniu els hàmsters rodant i rodant. Les tensions que generen els canvis són assumibles quan s’entreveu una millora substancial, per minsa que sigui. Però sovint tenim la sensació que fem un gran esforç per complir requisits que no ens surten de dins, que no responen a les necessitats reals dels centres educatius i que, per tant, no porten a cap lloc que sigui interessant.

Aquesta també és la realitat dels nostres centres educatius. No se’n parla o se’n parla poc a nivell oficial. Però el complex del hàmster existeix i és fruit d’aquesta mena de moure’s de manera neguitosa que se’ns imposa. Una dinàmica que no té res a veure amb cap dinàmica real, ni la dels centres, ni la de les persones que hi tornen per fer la seva feina.

stats