"Dóna'ls autoconfiança"

Som castellers perquè, quan tenia quatre anys, la meva filla va veure una actuació castellera i li va semblar que enfilar-se fins al cap damunt d'un castell havia de ser molt divertit. Ens va demanar si en podia fer i li vam dir que, si estava disposada a anar als assajos, endavant, que la resta de la família li faríem costat. I de fet ha estat un projecte de tota la família, que també som de la colla, els Gausacs de Sant Cugat.

Fa d'enxaneta?

Sí, i és fantàstica. Té les qualitats físiques necessàries i és molt constant, meticulosa, treballadora. És una mica aranya. S'enfila per tot arreu. Fer castells és una cosa en què tothom pot col·laborar, ja sigui jove, vell, gras, prim, alt, baix, més àgil o menys. És un lloc fantàstic per integrar gent de tot arreu, persones nouvingudes. Tothom hi té un paper.

Però no pateixes?

El primer cop que, en un assaig, vaig veure com s'enfilava, vaig passar por. Vaig estar a punt de demanar-li que plegués perquè creia que jo no ho suportaria. Però al tercer assaig ja vaig anar entenent que hi havia garanties, que era segur. I ara, quan la veig dalt de tot, vivint amb intensitat aquell moment, em passa la por. Crec que aquesta és la clau: el fet de veure-la feliç fent castells. Si veiés que pateix ja et dic jo que no hauríem continuat. Però és que la veig somriure i això compensa.

Pensa en els pròxims vint anys. Quina és la principal eina que necessitaran els nostres fills?

Autoconfiança. Més important que saber idiomes o tenir molts màsters, el que necessitaran sobretot per tirar endavant és creure en ells mateixos. Ja veurem quines circumstàncies s'aniran trobant quan siguin adults, i en això, com a pares, potser no hi podrem fer gran cosa. La feina la tenim ara. Ara és el moment. Dóna'ls autoconfiança.

Què et van donar els teus pares?

Els meus pares van ser força estrictes, fins i tot severs. En el seu moment no sempre ho vaig entendre, però ara els hi agreixo. Jo vaig fer natació durant molts anys i em va anar molt bé la disciplina esportiva. La constància m'ha permès fer moltes coses a la vida. A les quatre del matí, quan m'havia de llevar per anar a la piscina i em feia mandra, em deien: "Deixa't de punyetes i vés-hi". I això al final té una recompensa, i tant pot ser una medalla olímpica com que simplement et sents bé amb tu mateix.

Vius a dos llocs.

Visc aquí i treballo a Brussel·les. Allà hi dormo tres nits a la setmana, ja des d'abans que naixessin els meus fills. I no és fàcil, perquè he de fer en tres dies el que, si visqués a casa tota la setmana, podria anar fent dia a dia.

I com és això?

Doncs és com un Dragon Khanque has de saber gestionar. Tot passa de manera més condensada i més intensa perquè, esclar, fer de pare és fer dues coses: estimar i educar. Per tant hi ha moments que cal plantar-se, i això ho he de fer encara que hagi de marxar just l'endemà.

Ha de ser complicat.

Quan veus els teus fills al llarg de tota la setmana, pots ser més sever perquè saps que l'endemà ho podràs compensar. En canvi, en el meu cas això no és exactament així. He de gestionar conflictes familiars de manera exprés. Però una cosa la tinc molt clara i és que, si mai tenim alguna confrontació, no marxo sense haver-la resolt. No me'n vaig mai deixant coses enquistades.

Els deus enyorar.

Sí, molt. Molt. Un company del Parlament em va explicar que, un dia, la seva filla li va dir que marxava de casa i que, llavors, se'n va adonar que havia estat divuit anys fora de casa. Jo m'he promès que això no em passarà i ja he decidit que el 2014, d'aquí uns vint mesos, plegaré com a eurodiputat.