El pare que et va matricular

Dir-ho (o no)

Tots els pares, si fa no fa, ens pensem que els nostres fills són la repera. Tant fa que ens surtin barruts, consentits, dropos o ploramiques, els nostres ulls de pares cofois sempre els trobaran especials, únics i encisadors. Només cal trobar-te un pare o una mare pel carrer i preguntar pel seu nen per comprovar-ho. De la seva boca sortiran proves irrefutables sobre la precocitat inaudita del fill del seu cor. Com ha après solet a parlar i a reconèixer familiars i amics i cançons de Manel i a comptar fins a deu i a saber els colors en anglès i a rentar-se les dents en català.

Per això no deixa mai de sorprendre’m com ens deixem enredar amb el tema nadalenc. Vull dir que costa d’entendre com d’una banda els tenim per uns prodigis de la percepció i de l’altra ens empassem que s’empassin el fet gens científic que un tronc amb barretina defequi de manera inversemblant dolços, llaminadures i monedes de xocolata a canvi d’unes tristes peles de mandarina. Amb nou anys.

Vull dir que amb nou anys ja saben com es divideix per dues xifres i la diferència entre un nom comú i un de propi. Saben quan la mama està col·lapsada i necessita un petó i quan s’ha de deixar tranquil al papa perquè està escrivint l’article a última hora, per variar. Saben quina és la millor cançó dels Ramones i quina camisa els fa encara més guapos. Saben quan és el moment de demanar i quin és el moment de no fer-ho. Saben que facin el que facin l’avi els deixarà veure la tele tanta estona com vulguin i que és millor dissimular quina nena t’agrada si no vols que la resta de la classe ho espatlli fent-te brometes davant d’ella.

I tot i així ens deixem enredar, compartim un pacte de silenci per fer-ho durar tant com sigui possible, ells per por de no rebre cap joguina més i nosaltres per por de perdre la màgia del Nadal i, per què no dir-ho, per por d’afrontar que ja no tenim un nen a casa sinó un preadolescent amb pinta de fer-nos patir el que vam fer patir nosaltres els pares. O sigui que, amb el vostre permís, vaig a renyar-lo per no haver omplert el got d’aigua del tió i a demanar-li que el tapi amb la manteta de tota la vida. I quan arribi el Nadal, tancat amb ell dins l’armari per cantar el pare nostre del tió, ens mirarem sabent que ho sabem i que tot i així ho seguirem fent fins a l’any que ve. I l’altre.