Dibuixos i ecologia

Quan els meus fills eren petits em vaig empassar un bon grapat de dibuixos animats. Estaven molt de moda els ecologistes, en què grups de nens aparentment sense pares i sovint acompanyats per animalets d’intel·ligència poc comuna havien de “salvar el planeta” a cada episodi

No tinc cap dubte que els autors d’aquells dibuixos tenien tota la bona fe del món, convençuts d’estar “sensibilitzant” els infants i transmetent-los valors.

En realitat, em temo, el que van fer és reforçar una idea molt estesa: que la culpa és dels altres. D’uns senyors molt dolents (se’ls reconeix perquè són rics i riuen d’una manera característica) que encarreguen als seus esbirros (se’ls reconeix perquè són lletjos i van mal afaitats) llençar “residus tòxics” a l’Antàrtida, al llac del poble, al riu, a la zona de nidificació del martinet blanc, a la zona de cria de les foques o, en general, allà on més mal facin.

Mai no es diu d’on surten els residus. Sembla que el senyor dolent té una fàbrica que només fabrica residus, i que només ho fa per fastiguejar. Nosaltres, els bons nens i els bons pares que veiem els dibuixos, no hi tenim res a veure; els residus no vénen del nostre cotxe, de la nostra forma de vida, del nostre nivell de consum o de les joguines que acumulem. La solució mai no és evitar el consum inútil o pagar més pel consum necessari. El planeta es pot salvar a cops de puny, lluitant contra els dolents, sense haver de renunciar a cap dels petits o grans plaers que constitueixen el nostre estil de vida.

I així, de grans, ens sentim ciutadans exemplars perquè hem llençat la llauna al contenidor groc, sense parar-nos a considerar que, si beguéssim aigua de l’aixeta, no tindríem cap llauna per llençar.