“Dialogueu fent alguna altra cosa”

Eva Bach és pedagoga, escriptora i mare del Marc i de l’Adrià, de 25 i 22 anys. Col·laboradora del ‘Criatures’, és mestra i orientadora i terapeuta familiar. Ha escrit nou llibres, l’últim dels quals és el gratificant ‘La bellesa del sentir. De les emocions a la sensibilitat’ (Plataforma Actual).

“Dialogueu fent alguna altra cosa” / FOTO: FRANCESC MELCIÓN Zoom

Els sermons no funcionen. El cor conserva frases o paraules, no paràgrafs. Si intentes recordar coses que t’han dit en moments importants i que t’han ajudat a superar una dificultat, mai no seran coses massa llargues.

Cert.

S’insisteix massa en el diàleg, en el fet que cal parlar amb els fills, però el diàleg no es pot fer a la força. Voler dialogar quan l’altre no està disposat a escoltar no serveix de res.

I què cal fer, si hi ha un tema a parlar?

A vegades el millor moment per parlar és quan estàs fent una altra cosa. El diàleg ha de sorgir de manera senzilla. Si demanes a un fill que segui perquè vols parlar amb ell, acabaràs fent-li un sermó. El diàleg que serveix és el que neix dels moments normals de la vida, quan dues persones se senten a gust, quan fan alguna cosa plegades que agrada a totes dues.

A vegades no cal parlar.

Els fills es fixen en què fem, no en què diem, i la relació que tenim els pares amb els avis condiciona molt la relació que tenim amb els fills. Si jo tracto els meus pares amb respecte, agraïment i afecte, és més fàcil que els meus fills i jo tinguem una relació similar. Si per contra hi veuen una confrontació constant, tendiran a creure que és així com m’han de tractar. Tot i que en educació no es pot dir mai que una cosa passarà segur. Hi ha massa factors que intervenen.

Ets terapeuta familiar.

La meva feina és tranquil·litzar els pares. Com a pare o mare a vegades sentim que ho estem fent fatal, que fracassem i que també els nostres fills fracassaran. Però quan et mires el resultat des d’una certa distància t’adones que la feina que has anat fent queda gravada, i tant que sí. Quan tens tacte i delicadesa i alhora tens uns principis clars, els resultats s’acaben veient.

Com a mare, què t’ha funcionat?

No ser impulsiva. No reaccionar a l’instant. No cridar m’ha funcionat molt. Tampoc no m’agrada gens dramatitzar. Cal evitar l’histrionisme o l’èmfasi excessiu. No serveix de res. També trobo que cal aprendre a guardar-nos coses que pensem i que sentim però que no és oportú dir-les tal com les pensem i les sentim en aquell moment.

T’entenc.

La comunicació és millor quan no ens deixem portar per la rauxa o per idees massa rígides. Un treball personal previ de maduració permet entendre’s millor amb els fills. Ens podem entendre sense discursos ni sermons, amb més empatia.

I què t’ha resultat difícil?

Triar bé les paraules. Dir coses que considerava importants i fer-ho amb el to i en el moment precís per tal que els arribessin ben endins. A vegades els pares tenim pressa per parlar i parlem en moments inadequats. Quan hem tingut un disgust no hem de parlar. Necessitem que els ànims es calmin. No podem engegar una conversa quan estem alterats.

Tu analitzes frases. Quina t’agrada dir als fills?

Que me’ls estimo bastant tirant a molt. Ells saben que me’ls estimo molt, però dient això els recordo que per estimar-los no perdo el nord. Que no em centro només en la seva vida. Els pares hem de ser feliços per nosaltres mateixos.

Quin és el perill de les emocions?

Volem passar d’una emoció a una altra com si només en volguéssim el titular. Sentim ràbia o tristesa i no ens aturem a pensar què hi ha darrere. Intenta expressar una emoció amb una paraula i tothom t’escoltarà. Intenta descriure amb detall un sentiment i ningú et farà cas.

Una última frase.

La tristesa ens fa humans. Cal acceptar-la. Seria fantàstic, per exemple, viure la intranquil·litat amb tranquil·litat.