“Diàleg, exigència i bon humor”

Vaig tenir la meva filla a mitjans dels 70, una època molt hippie. Llavors nosaltres ens movíem amb una comunitat de gent i tots vam tenir fills al mateix temps, i fins i tot vivíem a la mateixa casa, tot i que en pisos diferents. La nostra filla, tot i ser filla única, sempre estava amb altres nens. Van créixer molt units, fent pinya. Aquells nens han continuat el mateix esperit de compartir coses.

Passats els anys, us ha retret res?

Sí, que érem massa progres. Ella veia que érem diferents dels pares de les amigues. A casa sempre hi havia música. Algun cop ens ha dit que estàvem bojos. Potser ella i la seva generació s’han ajustat més als esquemes socials.

Quines diferències hi ha entre educar als 70 i ara?

Avui els nens tenen més estímuls externs, reben més pressió per totes bandes. I els pares sovint tenen poca entrada en tot això. Abans l’educació era més espontània. I també es produeixen dubtes en els pares, que també tenen més per triar i no saben si ser més o menys permissius.

T’entenc.

Abans hi havia més autoritat. No calia enfadar-se per ser autoritari. Ara perquè un pare sigui autoritari s’ha d’enfadar. Ara els nens qüestionen l’autoritat dels pares sent molt petits. Trobes nens que es neguen a fer cas als pares.

Quin és el camí per educar?

D’entrada treure’s la culpa de sobre. Cal transmetre missatges positius i bàsics. Només modificant una mica l’actitud, aportant una mica més de bon humor, pots canviar moltes coses. Cal ser optimista i tenir sentit comú.

No sempre és fàcil.

Fixa’t en una cosa curiosa. Quan expliques a uns pares un problema amb un nen que no és el seu, de seguida troben la solució correcta. En canvi, per algun motiu, ens costa trobar la mateixa solució evident quan pensem en els nostres fills. Perdem l’objectivitat.

Com he de renyar el meu fill?

Cal situar-se sempre al costat del nen, mai en la seva contra.

Però, quan el renyes, no t’estàs posant davant seu?

No, t’has de posar al seu costat, estàs lluitant amb ell per corregir un comportament. Et poses al seu costat. Renyar no és dir: “A veure qui és més fort, tu o jo”. Aquesta no és la manera. Li has de dir que s’equivoca però des de la seva banda, partint del fet que tots dos aneu en el mateix equip. El nen no et pot veure en el bàndol contrari. Cal diàleg, exigència i bon humor.

Bon humor?

El mal humor, les males cares, la crispació i els crits només són signes d’impotència. Els nens fan moltes més coses quan hi estàs simpàtic.

Quina època va ser més complicada amb la filla?

L’adolescència. Coincidint amb el pas d’una escola concertada a un institut públic hi va haver com un trencament, un canvi molt clar de comportament, que ens va descol·locar. Va ser necessari tornar-la a quadrar i crec que ella ho va entendre perfectament. Tinc una anècdota d’aquesta època.

Explica-me-la.

Sovint pensem que el que diem als fills no serveix per a res, però no és així. Un dia discutíem amb ella perquè volia sortir amb les amigues i no havia fet la feina que li tocava. I li dèiem: “Carla, si t’organitzes tindràs temps d’estudiar, d’endreçar l’habitació i de sortir amb les amigues, però t’has d’organitzar bé”. Però ella no ho acceptava, cosa que és molt típica dels adolescents. En aquella època ella sortia amb un noi i, accidentalment, la vaig sentir parlar per telèfon. I li deia: “Mira, Pol, si t’organitzes bé, tindràs temps de tot, d’estudiar, d’arreglar-te la moto, de tot. Organitza’t”.