JAUME CELA & JULI PALOU

Deures o no deures

Un dilema que s'assembla al dubte hamletià, però sense calavera i, potser, no tan dramàtic. Què deu tenir l'espècie humana que la faci tan amiga de situar-se als extrems? O blanc o negre. O caixa o faixa. O la puta o la Ramoneta. I no és que a vegades les circumstàncies no ens obliguin a prendre una postura inequívoca, però tendim a oblidar la bellesa i la necessitat del gris, com reivindica el cine negre. En aquest cas, el gris representa la part comuna que tenen les opinions allunyades.

El dilema dels deures és recurrent. Cal o no cal posar deures? En un extrem, els que defensen que és imprescindible que les criatures arribin a casa i tinguin feina de l'escola per fer. A l'altre, els que defensen tot el contrari, que cal mantenir ben separades les activitats escolars de les familiars. ¿No seria més productiu pronunciar-se per un depèn ? Si aquest és el cas, ens preguntem de què depèn, com canta Jarabe de Palo. Gosem apuntar alguns elements per al debat. Depèn de les edats de les criatures. Depèn de si és feina que poden fer sense el suport dels adults. Depèn de si són ampliacions de treballs que no han estat prou explicats a classe. Depèn de si deixen temps per fer més activitats, sobretot si deixen temps per jugar. Depèn de si a partir dels deures es poden establir vincles de treball conjunt amb la família. Depèn de si motiven les ganes d'aprendre més i no senzilles repeticions sense sentit. Depèn de si el mestre els valora després. Depèn de si hi ha una bona coordinació entre els mestres que passen pel mateix grup per evitar que cada dia els posin deures tots i per al mateix dia.

Podríem anar allargant la llista dels depèn , però no oblidem que hi ha alumnes que entre l'escola, les activitats reglades i altres obligacions acaben tenint agendes estressants i no poden exercir del que són, criatures que, com tots, necessiten avorrir-se de tant en tant i jugar més.