Deures d'estiu

Deures d'estiu / CRISTINA CALDERER Zoom

Ja fa estona que s'ha acabat el curs escolar. Potser alguna família despistada encara no se n'ha adonat i encara deixa el nen a la porta i, displicent, entra i es passa el dia assegut a la porteria. Però s'ha acabat, i si tot va bé els nens displicents o no de casa meva han de fer una mica de deures. Perquè jo, senyores i senyors, preparin-se per estirar-se les cues, rastes, extensions, blens o els quatre pèls que els queden, jo sóc partidària dels deures d'estiu. Ja està, ja ho he dit.

El que l'estiu s'endugué

Durant 81 dies o el que és el mateix, durant 2,7 mesos, o el que sí segur que és el mateix, durant una eternitat, els menors d'edat que tinc a càrrec desconnectaran la neurona dels hàbits escolars si algú no ho impedeix. Hi ha gent, molta, moltíssima, que creu que això és bo. Són els que es proclamen defensors del lliure albir infantil que, segons diuen, condueix els infants, d'una manera instintiva, a la descoberta del coneixement autogestionat.

Jo també m'ho pensava, i aquells setembres en què la neurona va haver de ser reconnectada després d'oblidar els conceptes cadira , llapis i suma , van ser, per dir-ho d'una manera poètica, llargs, feixucs, durs i èpics. I si em deixo estar de mandangues i parlo clar confessaré que van resultar de frenopàtic. Els menors d'edat patien una mena de curtcircuit cerebral, com si algú provés de veure un vídeo Beta amb unes ulleres de realitat augmentada. En conseqüència, i com una Escarlata O'Hara qualsevol, em vaig jurar que MAI MÉS deixaria els meus fills sense deures d'estiu.

Farmàcia pedagògica

L'homeopatia, les vacunes i altres arts farmacèutiques i mèdiques, basen la seva eficàcia curativa en la inoculació d'una dosi mínima de verí. Els deures d'estiu funcionen igual. "Fills meus -els dic-, teniu 23 hores i dos quarts per fer el que us doni la gana cada dia, i només us demano 30 minuts d'enganxar el cul a la cadira". Trenta minuts que en el cas del petit són menys. Així i tot, rebo protestes violentes i no violentes, amenaces de denúncia al Tribunal de l'Haia i vagues de braços caiguts. En sóc immune. El patiment sempre serà menor que els funestos setembres d'amarg record en què els Orzoweis i Tarzans assalvatjats es miraven la taula, el full, el boli i les sabates amb horror.

No és fàcil, i de vegades l'univers sembla confabular-se perquè aquells vint minuts de pega no arribin a materialitzar-se. El sabotatge pot venir disfressat de mil i una maneres: visites sorpresa, nens convidats a casa, festes i actes socials diversos, nens que són convidats fora de casa, excursions que s'allarguen, sopars improvisats amb amics... i la temible frase "Per un dia no passa res".

De justícia i injustícies

Procuro no transfigurar-me en una odiosa senyoreta Rottenmeier, però de vegades acabo convertida en Hulk. Què hi farem. Pot passar que m'etzibin frases com ara "Tu no fas deures d'estiu", "La vida és injusta", "Així l'estiu és una merda" o altres perles extremistes. Llavors els recordo que els seus calçotets i calces, a l'agost, no activen un xip d'autorentat i que el dinar tampoc apareix per art de màgia a taula. Que el pare de les criatures i jo mateixa SÍ que fem deures d'estiu, que la vida no és ni justa ni injusta i que si l'estiu és una porqueria no cal patir perquè aviat serà setembre. Això darrer és una petita mentida. Per sort encara falta perquè arribi setembre. Bon estiu i bons deures.