JAUME CELA & JULI PALOU

I Déu, on el situem?

El tema de l'educació religiosa no l'hem acabat de resoldre. Alumnes que avui estudien magisteris, és a dir, possibles futurs mestres (esperem-ho!) poden dubtar sobre si és compatible explicar el Big Bang i, alhora, entretenir-se amb la història d'Adam i Eva. Ells hi veuen una certa incompatibilitat o una flagrant contradicció. Apuntem que a alguns d'aquests estudiants els diuen ben poca cosa noms com Job i Esther. No, no ens posem les mans al cap per això, perquè si bé és cert que hi ha entre molts joves una ignorància manifesta en aquest camp del saber, no és menys cert que aquestes històries tampoc no les vam pair bé els que les estudiàvem i les havíem de considerar com a sagrades. A la ignorància s'hi arriba per molts camins, de vegades perquè no s'explica el que cal i de vegades perquè no hi ha l'explicació que cal.

Sigui quina sigui la nostra convicció religiosa, és tan necessari ensenyar el que sabem sobre l'evolució de l'espècie humana com les històries que connecten amb temes relacionats amb la humanització de l'espècie que s'anomena humana . La ciència té raons per explicar per quin motiu les coses són com són. Però aquestes raons esdevenen massa lleugeres quan es tracta de parlar d'una existència humana ara i aquí, presa per la incertesa de la vida i pel neguit de la mort. És llavors quan es recorre als grans mites, a aquests immensos dipòsits de sentit que parlen d'algun déu que no podem situar enlloc, perquè ell mateix és la situació.

Parlar del que vam heretar dels bonobos és tan necessari com reflexionar sobre el sentiment de nuesa que de sobte van sentir Adam i Eva (a qui, per cert, no podia veure ningú). Per créixer en aquest món necessitem el relat de la ciència i el del mite. Entre els dos relats no hi ha cap mena de contradicció, i això és el que hem d'ensenyar a les joves generacions. Entre els dos només hi ha la complexitat de la vida humana.