EVA BACH

Desplega les ales i alça el vol

L'àliga explica en una faula que quan neixen els pollets els cobreix el niu de plomes perquè sigui còmode però que, a sota de tot, hi posa també unes quantes branques amb espines i, quan s'hagin emplomissat i siguin forts per volar, anirà fent desaparèixer tot aquest confort perquè se'ls faci impossible viure damunt les espines i es vegin obligats a construir el seu propi niu. He de reconèixer que jo no encaixo en el perfil de mare àliga. No em veig fent la guitza als meus fills -premeditadament, a més- perquè toquin el dos. Prefereixo que siguin ells els qui prenguin la iniciativa i, si no ho fan, recórrer a formes més delicades i subtils, com ara recordar-los que arribarà un moment que hauran de desplegar les ales i alçar el vol. Que fins als 25 tenen marge. Que si es planten als 27, 28, sense haver-ho fet, ja comencen a fer tard. I que si enfilen els 30 i encara són a casa voldrà dir que tenim un problema.

Algunes raons

Els primers que ens hem de treure la son de les orelles som els mateixos pares. Les úniques raons, o les més importants, per les quals els fills segueixen a casa passada la trentena poques vegades són merament laborals o econòmiques. Acostumen a ser emocionals i són més nostres que seves. Permissivitat absoluta i atencions contínues sovint són maneres de retenir els fills a casa. Posterguem el moment que marxin perquè ens inquieta la buidor que ens poden deixar a la llar, al cor i en el nostre dia a dia.

Quan ens aboquem a cuidar-los i ens descuidem de nosaltres, de vegades ens corresponen quedant-se a casa indefinidament. El preu d'aquest acte d'abnegació mútua és que ells fan tard a les seves vides i nosaltres perdem l'ocasió de recuperar-nos a nosaltres mateixos, de retrobar-nos amb la parella o de reinventar la pròpia vida. O de tot plegat.