Just l’endemà de veure Her, i encara paint tot el que m’havia dit, la dona i jo vam decidir fer una excursió per la Catalunya Nord aprofitant que érem a Girona i tot estava a una horeta de camí, si fa o no fa. Era un pla fantàstic, si no fos perquè un dels vèrtexs del triangle familiar que formem a casa s’hi va posar de cul. “No, no hi vull anar”. Es veu que just aquell dia ja havia fet plans amb la seva padrina per anar a la Llibreria 22 i omplir el cabàs de llibres del Doctor Slump i un d’un tal Capità Calçotets, que amb aquest nom em va despertar una tendresa infinita. No cal que us expliqui que nosaltres som d’aquells que porten el nen a tot arreu, ho sap fins i tot l’apuntador, però davant aquesta alternativa tan literària no vam poder dir que no. Millor, vam pensar, així deixem que faci la seva una mica, que ja té edat per triar i nosaltres anirem a la nostra, que potser ja tenim edat per fer-ho també.

L’excursió va ser una cucada. Ceret, encara badallant, ens va regalar un mercat a l’aire lliure ple d’herbes aromàtiques i potets etiquetats amb senyeres i a Cotlliure vam vorejar la platja i les muralles amb un solet primaveral deliciós que escalfava les galtes. Tot anava d’allò més bé. Tot? Bé, tot no. Un petit reducte es resistia de manera ferotge a gaudir de la calma i la bonança del dia. Aquest reducte estava situat a la butxaca de la jaqueta i la seva manca d’itinerància, la seva desconnexió al 3G ens havia deixat orfes de notícies en temps real sobre l’estat del nostre fill. Estàvem de conya, però teníem el WhatsApp desconnectat i aquesta situació ens neguitejava de manera subtil però constant. Cada deu minuts tafanejàvem dissimuladament les butxaques per buscar cobertura com bojos a través d’algun mòdem de bona voluntat. Quan vam tornar, sis hores més tard, el nen sense cobertura s’acabava de barallar amb la taula del vuit. Em va fer una abraçada ben tàctil i em va explicar amb tots els ets i uts les aventures viscudes lluny del nostre paraigua emocional.

Va ser genial, sense filtres ni emoticones, amb tota la veritat de les coses que s’expliquen cos a cos, als antípodes d’aquesta exigència absurda d’estar contínuament informats de tot allò que passa. Quan vaig anar a dormir vaig esborrar tots els missatges i fotos que tanta falta m’havien fet. Ja no em calien.