Dents de més. La hiperdentició

El Pere Siquier tenia quatre anys quan se li va començar a moure la primera dent, un dels incisius del maxil·lar superior. Els pares, que no l’havien portat abans a cap revisió dental, el van fer visitar per un odontopediatre. Una ortopantomografia (radiografia panoràmica) va confirmar el diagnòstic que l’especialista ja havia aventurat en una primera exploració visual: hiperdentició (anomenada també hiperodòncia). El Pere tenia una dent supernumerària, una dent de llet excedent que va acabar per eclosionar i fer caure l’incisiu original. Mig any més tard, com que la dent supernumerària dificultava la correcta dentició, l’odontopediatre va decidir, d’acord amb els pares, que era recomanable extreure-l’hi.

La hiperdentició té una prevalença baixa: els estudis difereixen en els percentatges, però es calcula que entre un 0,3% i un 0,8% de la població té alguna dent de llet excedent, i entre un 0,5% i un 3,8% és supernumerària en dentició permanent. És el doble de freqüent en homes que en dones, i el més habitual és tenir només una peça dental de més, tot i que en alguns casos hi ha supernumeràries en diferents sèries dentals. “És cert que no n’hi ha molts casos, però cada mes en veig algun”, explica l’odontopediatra Raquel Torrents. Quan detecta un cas, sempre pregunta si hi ha antecedents familiars. La hiperodòncia té un component hereditari, de manera que si a la família hi ha altres casos i el pacient té germans, els fa també les proves diagnòstiques.

Difícil detecció

Només en un 25% dels casos les dents supernumeràries eclosionen. La resta no arriben a sortir per si soles, de manera que resulta més difícil detectar-les. Si la dent supernumerària ha sortit per si sola, el tractament passa per l’exodòncia. S’extreu per evitar el risc de desplaçaments de la resta de peces dentals i altres molèsties i complicacions. Quan no ha ecolosionat, cal fer-ne l’extracció quirúrgica. En tots dos casos, la decisió sobre el millor moment per actuar dependrà de diferents factors, com l’edat del pacient, el nombre i la ubicació de les dents supernumeràries i la seva incidència, és a dir, el tipus de problema que estiguin ocasionant.

Però, ¿com es detecta una dent supernumerària si no surt per ella mateixa? La doctora Torrents explica que hi ha una sèrie de signes de sospita, com el retard en l’erupció dental, les malposicions dentàries, la formació de quists i les alteracions estètiques. En tot cas, l’especialista explica que, si se segueixen correctament les recomanacions sobre les visites odontològiques, la detecció de les supernumeràries és senzilla.

Revisions periòdiques

Es recomana visitar per primera vegada l’odontopediatre quan al nen li surti la primera dent o quan faci el primer any. A partir dels tres anys convé fer-li una visita anual. Entre els quatre i els cinc anys es fa una radiografia panoràmica per observar amb detall com evoluciona la dentició i és aquí quan es podrà detectar la hiperdentició. Per afinar el diagnòstic es pot fer una radiografia periapical o oclusal (per observar detalladament una zona en concret de la boca) o un TAC (per determinar la posició de la dent supernumerària i la seva relació amb les dents adjacents).

“A vegades es fa difícil discriminar quina és la dent supernumerària, i aquestes proves hi ajuden”, diu Torrents. La doctora, que treballa exclusivament amb nens, es refereix a aquelles dents supernumeràries que els experts denominen suplementàries o eumòrfiques, amb un aspecte normal. Però també hi ha les conegudes com a rudimentàries o heteromòrfiques, amb una aparença atrofiada: petita i cònica, o triangular, prima i allargada, amb més d’una arrel. Les dents supernumeràries es classifiquen també segons la ubicació. Les més habituals són les que es troben en la part central del maxil·lar superior, entre els dos incisius centrals, i es diuen mesiodens. En un petit percentatge dels casos, la hiperdentició va associada a síndromes complexos. Però la majoria tenen una incidència estètica o funcional que es pot corregir amb el tractament apropiat.