Criatures 01/08/2015

‘Del revés (Inside out)’: emocions de pel·lícula!

Raquel Font
4 min
‘Del revés (Inside out)’: emocions de pel·lícula! Un film per ajudar a treballar les emocions

La vida està plena de canvis, d’entrebancs i de reptes. Créixer i aprendre a superar-los no és gens fàcil, i menys en un moment amb tantes turbulències emocionals com és el pas de la infantesa a l’adolescència. La Riley és una nena d’onze anys que es troba en aquesta tessitura. Es veu obligada a començar una nova vida a milers de quilòmetres de casa seva, i per tant a deixar enrere l’escola, els amics i el seu esport preferit, l’hoquei sobre gel. D’un dia per l’altre es troba en una casa grisa enmig d’una ciutat enorme (San Francisco) que la imposa i on el seu pare ha trobat una feina nova. Aquest esdeveniment desencadena en ella tot un episodi de confusió i desconcert emocional.

Aquest és el punt de partida de la nova pel·lícula d’animació de Disney-Pixar, Del revés ( Inside out ), un film dirigit per Pete Docter, que es va inspirar en la seva pròpia filla, l’Ellie, per explicar el daltabaix emocional que suposa fer el pas a l’adolescència. El realitzador, com fan la majoria de pares amb fills en aquesta etapa, intentava entendre què li passava pel cap a la seva filla davant de tots aquells canvis físics i emocionals. El mateix Docter recorda la seva pròpia adolescència com una experiència dura: “La bombolla de la innocència infantil explota i de sobte ets en un món adult en què et jutgen i esperen que et comportis d’una altra manera. Vols ser guai, però la veritat és que no saps gaire bé què significa”.

“La pel·lícula destaca la importància de les emocions en la nostra vida, com tenen impacte en diferents aspectes del nostre cervell, no només en el que sentim sinó també en el que arribem a pensar i en el nostre comportament”, destaca Esther Garcia Navarro, experta en educació emocional formada a la Universitat de Yale (Estats Units) i formadora d’educadors, infants i famílies. I és que la Riley no és l’autèntica protagonista del film sinó que ho són les seves emocions, concretament cinc emocions bàsiques: l’Alegria, la Tristesa, la Ira, la Por i el Fàstic.

Grans emocions

Tot i que entre els teòrics no hi acaba d’haver acord sobre si són aquestes cinc només les bàsiques o si en canvi n’hi hauria més, com ara la sorpresa o la felicitat, sí que es considera que n’hi ha unes quantes, poques, de principals i la resta serien derivades de les bàsiques i s’agruparien formant famílies. Per exemple: a la família de l’alegria hi ha l’entusiasme, l’eufòria, la diversió, el plaer, la satisfacció... i a la família de la ira hi ha la ràbia, l’odi, el ressentiment, l’enveja...

Ester Garcia Navarro, que codirigeix un postgrau d’educació emocional que s’acaba d’estrenar a la UB amb el catedràtic Rafael Bisquerra, considera que “un dels punts forts de la pel·lícula és que pot ajudar que els nens vegin que tots tenim emocions i que algunes ens fan sentir millor i altres pitjor”.

I és que d’emocions també n’hi ha de positives i de negatives, que no vol dir bones i dolentes sinó que es classifiquen segons si ens generen benestar o tot el contrari. “Sentir emocions és inevitable i formen part de la nostra vida. Cal fer èmfasi en la legitimació de totes les emocions, també de les negatives, com la tristesa”.

Durant la major part de la història l’Alegria és la que porta la veu cantant perquè la Riley ha sigut sempre una nena feliç, sense grans disgustos ni dificultats, i perquè majoritàriament ha experimentat emocions positives. L’Alegria contínuament intenta que la Tristesa no prengui protagonisme però, de sobte, els pilars de la felicitat de la nena s’ensorren literalment com a conseqüència del trasllat de la família. Llavors la Ràbia, la Por i el Fàstic queden desconcertades perquè l’Alegria ja no governa el quarter general (el cervell de la nena) i la Tristesa no para de contaminar-ho tot, fins i tot l’estat d’ànim dels pares de la Riley, que no saben com ajudar-la.

“És important que els pares tinguin eines de gestió emocional i tinguin cura de les seves emocions, perquè es contagien als seus fills, i si el que volem és que els nostres fills siguin feliços, el millor que podem fer és ser-ho nosaltres”, recorda Garcia. Per tant, com a pares, la pel·lícula “ens pot ajudar a veure l’impacte de les emocions en la vida familiar, la importància de la comprensió, de poder potenciar i viure emocions positives a la família, perquè és així com els fills aprenen a connectar emocionalment amb ells mateixos i amb els altres”.

La llàstima, creu Garcia, és que “fins al final gairebé no es veu que les altres emocions també són útils”. I precisament és gràcies a la Tristesa, concretament a la nostàlgia, que “la Riley pot reconnectar amb els records essencials positius”, els seus pilars de la felicitat: la família, els amics, la diversió...

stats