"Deixes de ser el protagonista"

Els companys de feina, els amics, tothom coneixia la meva filosofia i quan els vaig dir que seria pare van fer molta conya. Em deien: "Ho veus com no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré?"

Quina era aquesta filosofia?

Sempre he sigut un panxacontent i tenir fills comporta una pèrdua de llibertat individual, una assumpció de responsabilitats. I això em feia molta mandra. Sempre m'ha agradat viatjar, fer la meva, i tenia clar que no em complicaria la vida tenint fills.

Com sorgeix aquesta filosofia?

No sabria dir-t'ho. De jove no pensava així. Potser ho vaig començar a tenir clar a l'hora d'establir-me sol. No vaig ser pare quan tocava i fins i tot això va suposar pagar el preu del trencament d'alguna relació. Jo sempre deixava clar que en aquest aspecte no transigiria.

I vas transigir.

Sí. La meva parella té disset anys menys que jo i va arribar a aquella edat en què va sentir una mena d'urgència. Per tant, o cedia ella, o cedia jo, o ho deixàvem córrer. No hi vaig trobar una quarta possibilitat. Era una llàstima deixar córrer una relació que funcionava prou bé i vaig cedir, però amb condicions. Ara he decidit tenir una filla i ho fet amb totes les conseqüències, i per fer-ho bé. La veritat és que m'hi dedico al màxim, i ho estic gaudint.

Quines condicions vas posar?

Evidentment, tenir un fill i prou. I poder continuar fent la vida que fèiem. No volia que, com els passa a moltes parelles, ens quedéssim tancats a casa, dins d'una closca.

¿I heu pogut continuar viatjant?

La Fiona té un any i ja ha anat quatre cops en avió. Ara, al novembre, ens l'emportarem a Nova York. Però també la podem deixar. No fa gaire vam ser una setmana al Brasil i vam marxar sense ella.

Una setmana sencera?

I cap problema. Un cop a l'any volem fer un viatge tots sols. La nena s'adapta bé a tot. És feliç en tots els ambients. En això estem molt contents, perquè no és d'aquestes criatures que només volen estar amb els pares. Al contrari. Si fos aquí, potser li faries una festa i ella estaria encantada d'estar amb tu.

Què t'ha sorprès de fer de pare?

És que no m'ha sorprès gaire. Era el que m'esperava. Sabia on en ficava. Pensa que tinc 11 nebots i els nebots ja tenen 13 o 14 fills.

Com pot ser?

Perquè tinc tres germanes molt més grans que jo. Ens portem quinze anys. Quan vaig néixer una ja estava a punt de casar-se. El cas és que sent molt jove ja vaig ser oncle. M'han fet més de germans els nebots que les germanes. I com que la majoria ja són pares, he conviscut molt amb la seva canalla. I sí que m'agraden, però per jugar-hi una estona.

Com recordes el teu pare?

Com un jubilat. Estava per casa fent treballs amb fusta. Tenia el seu hort. Són records com d'un avi, però era el meu pare. Vaig néixer quan en tenia més de cinquanta.

Tu també has estat pare passats els cinquanta.

Amb cinquanta-dos anys no puc pretendre fer una família com si en tingués vint. Una cosa que també em frenava és si una criatura mereix tenir un pare gran. Quan la meva filla estigui a l'adolescència, quan vagi a la universitat, jo ja seré un jubilat.

I ara com et sents?

Doncs he viscut en primera persona una cosa que em van dir, que quan neix un fill deixes de ser el protagonista de la teva vida, passes a fer-hi un paper secundari. Però estic expectant per viure l'època que arriba, ara que la Fiona podrà entendre millor les coses. Fins ara era poca cosa més que una nina. Ara ja camina una mica. És molt riallera. Suposo que la feina comença ara.