AIXÍ FA DE PARE...

Jaume Copons: “Deixa que la gent faci”

És escriptor, guionista i pare del Jan i la Mariona, de 17 i 8 anys. Cocreador del personatge i coautor dels llibres ‘Jo, Elvis Riboldi’ (La Galera). Ha escrit per a televisió programes com ’Los Lunnis’ i és autor d’‘En Caratallada i els altres’ o ‘La closca pelada dels cretins’ (La Galera)

Acasa meva, com a casa dels pares o dels avis, mai no hi ha hagut gaires normes, ni hem sigut gent de tenir grans teories ni grans idees sobre res, i tampoc sobre l’educació dels fills. Sempre hem deixat que la gent faci. I ens ha anat sortint bé. Potser ha sigut una casualitat. O potser no.

Esclar que sí: deixa fer.

Al meu fill, als sis anys, li van diagnosticar TDAH -trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, que ja ha esdevingut un clàssic en l’àmbit infantil-. I el psiquiatre em parlava de límits, de normes, de marcatge, i més o menys hem anat fent el que ens deia, però crec que ha sigut molt important simplement deixar-lo fer.

Quins problemes tenia?

Uf, de tot. De socialització, acadèmics. Era el típic nen mandrós, desastre, dolent, que no el convidaven a les festes. I ara és un adolescent que treu notes molt decents, que té nòvia, toca el baix, fa rugbi, que és responsable, i jo el veig molt a lloc. Tenim tot el dia la casa plena d’amics seus. I em passa que a vegades fins i tot vénen els amics quan el meu fill no hi és, per estar-se amb mi.

Que bo!

A vegades em queixo. Imagina-t’ho. Dissabte passat em desperto, vaig al menjador en calçotets i m’hi trobo vuit xavals dormint-hi. I vaig fer veure que m’enfadava, tot i que reconec que em va agradar trobar tanta gent a casa. Ara, ho negaré, perquè si llegeixen això, dissabte vinent me’n trobaré setze.

M’has dit que fa rugbi.

Estic molt agraït al rugbi perquè està bé que els xavals es clavin pinyes, que aprenguin a tornar a aixecar-se, i això el rugbi ho té. T’ensenya a fer veure que una cosa que et fa mal, de fet, no te’n fa tant. T’endureix, t’ensenya a resistir. Sembla impossible que el Jan, quan li van diagnosticar el TDAH, fos un nen que n’atonyinava un altre només que li passés pel costat i el toqués, perquè ho vivia com una agressió.

Carai.

Li vaig proposar que fes algun esport i ell només volia fer karate o boxa. I per dir alguna cosa li vaig proposar el rugbi i ho va voler provar. El primer dia estava espantat però el que vaig veure va ser increïble. Vaig veure com li saltaven a sobre i ell, en lloc de repartir llenya, s’aixecava i continuava jugant. Em va semblar fabulós. Com això del tercer temps.

Explica-m’ho.

El tercer temps és que quan s’acaba el partit te’n vas a fer una beguda amb els jugadors de l’equip contrari. L’ambient del rugbi és molt diferent del que es veu en el futbol, per exemple, que sempre hi veus crits de pares enfadats perquè el nen no marca o nens disgustats perquè no els passen la pilota o no els fan jugar. O en què el nen que és més gras sempre ha de fer de porter. Jo, que sóc antiesport, m’he trobat que el rugbi ha fet que m’hi reconciliés. Vaig trobar una gent amb molts valors. De fet el meu fill ara ha començat a fer un treball de recerca sobre els valors del rugbi.

Què més has copiat del teu pare?

Les maneres que tenia de divertir-se amb mi. Anàvem a la muntanya o a pescar plegats. Tocàvem la guitarra. Anàvem al cine a aquelles sessions dobles. Tot i que també tinc el referent dels avis, que eren gent de barri (Sant Andreu, Barcelona) i que tenien una gran capacitat per explicar històries. Els diumenges al matí anava al llit de l’avi i m’explicava Els contes de la guerra, que eren tot d’anècdotes, algunes de veritat i d’altres segurament que mig inventades, però a mi m’encantava escoltar-les.

Explica’m alguna cosa de la teva filla que t’hagi enlluernat.

Mira, doncs l’altre dia era a casa, escrivint, quan arriben de l’escola ella i el seu germà i sento que crida: “Aquí hi ha vida!” Vaig baixar corrent per veure què passava i la Mariona em diu: “No passa res, passa que estic contenta”.