"Deixa-ho tot i escolta-te'l"

L'altre dia vaig rellegir un diari que escrivia sent adolescent. Carai, tu!, ja era tal com sóc ara. Alguna cosa dec haver après però el moll de l'os és el mateix. Aquell xaval sóc jo. La forma que prens a l'adolescència ja serà la que tindràs la resta de la vida. Els anys et van amorosint, però el moll resta inalterable. I rellegint les meves reflexions he vist que un adolescent pateix molt.

Doncs algun cop m'han dit que l'adolescència és un mite.

De fet ja ho esperes, que sigui un mite, però això només t'ho pot haver dit algú que no té fills adolescents. Els fills han de créixer a costa teva. I el camp de batalla és el menjador de casa. Allà s'han de fer valer.

¿Et va ser útil algun consell?

En una d'aquestes xerrades que fan a l'escola vaig sentir que els meus fills farien coses molt estranyes, com arribar a casa i no saludar. I aquest comportament, de la mateixa manera que et violenta a tu, també els violenta a ells. L'adolescència és un moment de la vida en què cal crear nous vincles, i això és feina de tots. Ell s'ha d'inventar una nova manera de ser fill i tu una nova manera de ser pare.

I com és aquesta nova manera?

Doncs, per exemple, he vist que és inútil anar-los massa al darrere. Si un adolescent no et vol explicar una cosa no te l'explicarà, per molt que hi insisteixis. Ara, quan et vol res, deixa-ho tot, per important que sigui, i escolta-te'l. Pot ser una oportunitat única.

Ets patidor?

Des de sempre. Cada cop que han fet un pas endavant he patit. El primer cop que van anar sols a l'escola ho vaig viure com si marxessin a la guerra. Se n'anaven a un carrer ple de cotxes enemics i semàfors que canviaven de color traïdorament per enxampar-los. Ara marxen i ja no pateixo, encara que no sàpiga on van.

I quin patiment t'espera?

Voldria que fessin bé la carrera i que, en acabar-la, trobessin feina, aquí o al Brasil. Que comencessin a guanyar diners i fossin independents. Però veig que el ventall de possibilitats laborals es va estrenyent. No és tan ample com ho era fa uns anys.

Mai no ha estat fàcil.

Abans podies començar a qualsevol lloc, portant els cafès. Ara, per no res, ja t'han de fer els papers. Em preocupa que es converteixin en col·leccionistes de màsters. Faig classes i veig xavals que, a segon de carrera, ja viuen sols. Són pocs. Però n'hi ha i deuen passar amb pocs diners, però és normal anar just quan ets jove.

Com et veus d'aquí 10 o 15 anys?

Si tinc néts suposo que compliré amb el ritual de donar-los el que no he sabut donar als fills. Des de sempre hi ha un pacte entre néts i avis que consisteix a deixar els pares en evidència. Jo també pactaré amb els néts per fer la punyeta als fills. És una cadena. Una cosa que entens quan ets pare és que ets la baula d'una cadena.

Cert.

Quan no tens fills ets al final d'una cadena. Ets independent. Però, quan en tens, descobreixes que ja no ets el final. I ser conscient d'aquesta posició en la vida et fa ser més persona. La gent que conec que no té fills té un discurs per justificar-ho, cosa que vol dir que el necessiten. És un tema delicat. Que cadascú faci segons cregui. Ara, a mi ser pare m'ha fet millor persona.

Explica'm un moment especial.

Saps l'Halo?

És un videojoc, un shooter

Hi jugàvem amb la Xbox. Recordo el primer cop que vam superar totes les pantalles. L'última ens va costar molt. Quan al final vam fer esclatar la nau enemiga ens vam abraçar al sofà. Va ser un moment èpic de la història familiar.e