Defensa de l'avorriment

Avorrir-me és el més productiu que m'ha passat mai. M'encanta poder pensar en les meves coses sense que res ni ningú em molesti. Del que els altres en diuen badar jo en dic entrar en el meu món. L'exigència del dia a dia em mata la creativitat i em fa sentir un simple autòmat que es limita a anar d'aquí cap allà. La humanitat no hauria avançat gaire sense grans necessitats i llargs avorriments. Per això, sempre que veig alumnes receptius en aquest tema, els faig un petit sermonet en què els dono dos consells que considero claus. Primer, que tinguin paciència. Paciència en general. Que tot arriba. Que pensin les coses abans de fer-les, que les facin bé i que no caiguin en l'error de la precipitació. I segon consell, que mirin de trobar temps i situacions per avorrir-se. Res de mòbils ni ordinadors. Que de tant en tant els deixin en pau. Tancats amb pany i forrellat. I que en la solitud i el silenci de les seves habitacions pensin en tot el que els agrada. Que es facin preguntes importants. Què voldrien ser. Com els agradaria viure. Que projectin els seus desitjos per fer-los realitat. Que s'inventin personatges, situacions, diàlegs, que els agradaria que existissin. Jo vaig començar a escriure a la universitat, per avorriment. Em sobraven hores i em faltaven amics. O, almenys, els amics que tenia eren lluny i prou incomunicats per no destorbar-me.

El mal de l'era de la comunicació

Als adolescents d'avui els resulta impossible estar alliberats de qualsevol aparell que no estigui pensat per a la comunicació i l'entreteniment. L'entreteniment només et deixa viure en la immediatesa i el plaer a curt termini. A llarg termini és buit i aporta poc a la intel·ligència. Als adults ens està passant el mateix. I crec que aquesta realitat anirà a més. Hi ha grans empreses, per no dir imperis, destinats a no deixar que el nostre cervell respiri ni un segon. També és veritat que alguns adolescents fan maldats per culpa d'estar massa avorrits. Comencen a trencar mobiliari urbà, a fumar o a beure perquè no tenen res millor a fer. Bé, això és el que es pensen. Segurament ningú no els ha ensenyat les possibilitats creatives que ofereix un bon avorriment. El mateix centre escolar intenta fomentar aquest vessant estimulador, però moltes vegades fracassa perquè tot el que és a fora rema en la direcció contrària.