En família

Criatures bilingües

Criatures bilingües / GETTY Zoom

De vegades em consulten famílies en les quals un dels pares és estranger preocupats per com parlar al seu fill. Potser han sentit a dir que sentir dues llengües a la vegada produeix problemes als nens, que aprenen més tard a parlar (o no n’aprenen mai), que es fan un embolic i barregen els idiomes, que tindran problemes psicològics o fracàs escolar. Naturalment, els he de tranquil·litzar. Si en alguna cosa tenim experiència a Catalunya és en la convivència de dues llengües, a la societat en general i a moltes famílies en particular. Els nens aprenen a parlar, distingeixen les dues llengües i molt aviat arriben a dominar-les.

El que per a nosaltres és una evidència quotidiana pot semblar difícil i pertorbador per a societats acostumades al monolingüisme. És fàcil trobar a internet informació en anglès sobre how to raise bilingual children. Veig amb satisfacció que el que em semblava obvi està, a més, científicament demostrat. Els experts atribueixen a errors del passat els consells que s’havien donat als immigrants de parlar als seus fills sempre en anglès, par facilitar-los l’escolarització i la integració a la societat d’acollida. Al contrari, ara reconeixen que el bilingüisme afavoreix el desenvolupament de la canalla, i que conservar la llengua materna és important, un actiu per al mateix individu però també per a la societat que l’acull.

Sembla que hi ha dues estratègies principals per criar criatures bilingües: fer servir a casa només la llengua minoritària (la que no serà llengua vehicular a l’escola) o bé que cada progenitor parli només la pròpia llengua. Alguns insisteixen que els pares es mantinguin ferms en una d’aquestes dues opcions i que no canviïn d’idioma. Potser això és important quan els nens no tenen més oportunitats de contacte amb la llengua minoritària. Els nens catalans tenen moltes oportunitats de contacte tant amb el català com el castellà, al barri, a la família extensa o a la tele; a moltes famílies tots dos pares parlen alternativament les dues llengües, i no sembla que això causi cap problema ni confusió.

Més rarament m’han consultat pares d’aquí, que planejaven parlar al seu fill des del primer dia només en anglès. Això només ho pot fer qui realment domini l’anglès com un nadiu. No sembla bona idea ensenyar al fill una pronúncia espantosa o una sintaxi torturada, o limitar-se voluntàriament a parlar de temes senzills amb frases simples perquè ens falta vocabulari o fluïdesa. És molt més fàcil aprendre idiomes a la primera infància, però tampoc no és necessari recórrer a mesures heroiques.