La pitjor mare del món

Cosins

Cosins / P. TORDERA Zoom

Descobreixo que els menors d’edat a càrrec (MEC) núm. 1 i núm. 2 formen part d’un grup de WhatsApp integrat per cosins. És un grup on no hi són tots, només els d’una edat similar, però el fan anar bastant. Em fan enveja. Nosaltres havíem de fer anar el telèfon amunt, però també és veritat que jo tenia la majoria de cosins a la vora, ja fos a la mateixa escala o al barri, i ells, en canvi, els tenen una mica més escampats. A més, veure’ls xatejar, ves, m’entendreix.

Els cosins hem decidit

Sóc la sisena de set germans però no n’hi ha cap que hagi arribat a l’actualment desorbitada xifra de set MEC... Jo només de pensar a tenir set fills pateixo una lipotímia. Però sé de bona font que als nostres MEC els fa enveja que els oncles i tietes, i sa mare, siguem set i veig que han decidit suplir la manca de germans amb una bona relació de cosins. Una relació que volen que duri. Cada vegada que s’acosta Nadal i la meva progenitora va dient que un dia no hi cabrem al menjador de la meva germana Cati, la MEC núm. 1 em deixa anar el mateix: “Ja us podeu anar espavilant, perquè els cosins hem decidit que celebrarem el Nadal junts sempre. Aneu buscant alternatives, com ara un hotel de luxe, per exemple”.

La forquilla d’edat fa que no sempre coincideixin, però quan ho aconsegueixen s’adonen que tenen punts en comú. Com aquella conversa que va durar hores entre el cosí més gran i el cosí més petit sobre les atonyinades de l’intergeneracional Son Goku. De fet, no sé si ho saben, però quan fem una trobada clànica els cosins més petits passen llista i s’indignen davant les absències: “A veure, per què no ha vingut l’X? Eh? No hi ha dret!” Perquè sí, els agrada saber que formen part d’aquest grup, ja sigui via WhatsApp o de manera presencial. Igual que sempre ens han fet anar a voluntat per quedar, per passar dies junts, per fer paradetes de venda d’artesanies junts, per barallar-se junts, per desbarallar-se junts, per anar a collir bolets junts, per disfressar-se, per desendreçar cases junts, per fer excursions i perdre’s junts, per passar vacances, anades i vingudes junts.

Els meus cosins

La meva relació amb els cosins, com ja he dit, era més urbana. Sí, no teníem internet per xatejar però en un minut et plantaves a casa del cosí i et passaves la tarda mortificant la població jugant a tirar xines, fent bromes per telèfon, desmuntant els armaris que tan ben muntats tenien les nostres progenitores, o t’embadalies escoltant com tocaven el piano les cosines musicals. També hi havia l’opció de passar-te missatges amb una corriola que ens vam muntar amb la meva cosina que vivia un pis més amunt. O, senzillament, compartíem estones per divertir-nos i avorrir-nos plegats.

Ara ha passat el temps, i no hem mantingut la mateixa relació amb tots els cosins. Amb uns més, amb d’altres menys, però amb molts, al marge de si ens veiem sovint o no tan sovint, el vincle continua existint. Sabem si estem bé, si toca passar moments difícils, i anem preguntant els uns pels altres. I amb alguns segueixo la dinàmica de trobar-nos per fer un cafè, per marxar de caps de setmana o per felicitar-nos els aniversaris (eh, Alfred). Jo espero que els MEC i els meus nebots compleixin la paraula i segueixin, seguim, celebrant el Nadal i el que calgui junts. Igual que també aprofito per desitjar que aviat els meus cosins i jo fem mans i mànigues per dinar plegats en una nova cosinada. Coi, que hem de donar exemple!