La pitjor mare del món

Coses que no quadren

Coses que no quadren / GETTY Zoom

La Núria Tomàs fa dies va penjar aquest missatge al Facebook: “Hi ha coses que no quadren a la meva vida... Les tapes dels tàpers i els parells de mitjons”. El llegeixo i provo de trobar el botó de “no és que m’agradi, és que hi estic totalment d’acord” i com que no el trobo clico el de sempre. Però el missatge de la Núria se m’ha instal·lat al cervell i no puc deixar de pensar en altres misteris sense resoldre de la vida domèstica. Perquè, oh, sí, a la meva vida també hi ha un munt de coses que no quadren.

La llista

Evidentment les tapes de les carmanyoles i també els mitjons desaparellats. Però el que m’intriga és que fa dies que he provat de sabotejar els peus dels menors d’edat a càrrec (MEC) i vaig desant en una caixa tots els refotuts mitjons desaparellats (sí, gairebé tots són seus), però malgrat l’acumulació indecent de mitjons orfes els seus peus segueixen abrigats. Tampoc quadra que sempre em toqui a mi canviar el rotllo de paper de vàter. És una casualitat còsmica que no sé com entomar si no és a base d’exclamar “caguntot” (i mai més ben dit). Tampoc entenc què coi passa amb les targetes sanitàries dels MEC. Les tinc desades dins una caixeta amb un munt d’altres targetes. Són sempre allà, perquè les veig sempre que busco la de família nombrosa, la T12 o la del súper. Però el dia que toca anar al metge la targeta, oh fatalitat!, ha emigrat a terres més càlides i m’estic hores buscant-les.

Però tampoc quadra la quantitat de pizza. Sempre som els mateixos i sempre falta o sobra pizza. Sempre! I una altra asincronia domèstica és la roba que he guardat perquè l’aprofitin més endavant. Els cossos i la roba no quadren i quan la trec perquè se l’emprovin els va o massa gran o ja s’ha quedat petita. Toca’t el que no sona.

I segueix sense quadrar

Amb la tecnologia tampoc tinc sort. Quan els MEC em truquen per telèfon jo els responc (potser amb un concís “ja parlarem, que estic a mig escriure l’article i estic molt inspirada deixant-te fatal”). En canvi quan és urgent localitzar-los i sóc jo la que els truco, 9 de cada 10 vegades el mòbil està apagat o fora de cobertura. Ja ho sé, potser això no és una asincronia espontània, ja ho sé. I tampoc és molt greu, perquè al final contesten ni que sigui a la tercera. Però m’exaspera.

Igual que tampoc quadren les urgències de la feina i el seu desig de comunicar-se. O potser quadren massa, perquè cada vegada que he d’enllestir alguna cosa urgent algun dels MEC s’asseu a la butaca del meu despatx i m’explica la seva vida i miracles. I jo, esclar, no puc més que escoltar-lo posant cara de progenitora empàtica i, alhora, repicant de dits. Tampoc quadren les dates de les sortides dels crèdits de síntesi dels grans amb les convivències del petit. Ni la vida social de tots tres. Ni els virus i els dies que necessito una concentració especial sense MECs rondant per casa. Ni que sempre sigui el meu carregador de mòbil el que desapareix i aparegui misteriosament en diferents llocs de casa.

Però començo a pensar que potser és això el normal, que hi hagi un munt de detalls que no quadrin. I que potser el quadrat no és una figura geomètrica adequada per a la vida domèstica, més semblant a la bogeria helicoïdal, curvilínia, mediterrània i delirant que va adoptar Gaudí, que tot i no tenir menors d’edat a càrrec segur que també tenia per casa un munt de mitjons desaparellats.