Coses que cremaré a la foguera

Coses que cremaré a la foguera / YONINAH Zoom

Un dels menors d'edat que tinc a càrrec em demana permís per cremar l'agenda escolar a la foguera de Sant Joan. No sé a quina foguera es deu referir perquè visc a ciutat i la tradició piròmana està en hores baixes. Però ell insisteix que si cal que rostim l'agenda al forn l'hi rostim. No m'ho he rumiat gaire i li he donat la meva benedicció. Encara no sé com i on ho podrà fer però m'agrada la idea d'exorcitzar els dimonis cuinant-los a la graella. A ell, aquest any l'escola li ha costat, així que si vol fer un sortilegi i quedar-se descansat, doncs endavant.

Material combustible idiota

Jo, si em deixessin, si fos possible, si no impliqués penes de presó, també llençaria un munt de material combustible al foc. Coses tan idiotes com els polls o les sabates velles i pudents que no hi ha manera de fer desaparèixer dels caps i els peus dels nens. O els mol·luscs que han transformat la pell d'un dels interfectes en un paisatge lunar; els pantalons foradats als genolls malgrat les tres capes de pedaços a banda i banda; els "sí, home!" i les grenyes a l'ull; les col·leccions de cromos que mai s'acaben, i les modes de coses absurdes sense les quals els nens no poden viure i que a mi i al pare de les criatures ens deixen amb les butxaques escurades.

He d'admetre, però, que la llista anterior és de material inflamable de baixa intensitat. Per desgràcia, hi ha llenya que, malgrat que és igualment idiota, crema amb una virulència extrema: els deures que sorgeixen per generació espontània a quarts de nou del vespre, per exemple. O les discussions eternes i circulars sobre la futilitat o la necessitat vital de tenir una BlackBerry o un compte de Facebook als 12 anys. I, també, l'esgotament que provoca repetir tantes vegades que la ira no se soluciona trinxant objectes materials. Són situacions, totes, que em fan pensar que sóc dins d'aquella pel·lícula Atrapat en el temps , vivint i revivint el dia de la marmota. I si les vull llençar al foc no és perquè les consideri greus, sinó perquè ja n'estic fins als nassos. Prou! Totes al foc!

Combustible de qualitat

La foguera de Sant Joan es pot convertir en un castell de focs si hi llenço el que realment hi hauria de llençar. És tot el que emprenya de debò. Com els pensaments tòxics sobre el futur. Què faran els nens amb el panorama de psicotrhiller de terror econòmic que es presenta? Doncs, i jo que sé. S'ha acabat pensar-hi! A la foguera! I per canviar l'angoixa per les penques els he dit que la cosa està fatal i que m'hauran de mantenir, perquè tinc més fe en l'adveniment de Han Solo que en la meva pensió de jubilació. Mira, des que els hi he comunicat que dormo millor. I és això i altres sentiments per l'estil el que carbonitzaré aquesta nit de foc. L'angoixa, la por, el sentiment de fracàs, els dubtes... aaaai, els dubtes! Au, a les flames! Que cremi tot plegat fins que només en quedin cendres, que enterraré enconfrades en un contenidor de formigó per assegurar-me que no contaminen a ningú més.

Diuen que si aquesta nit et rentes la cara amb la rosada no cal que et gastis cent euros en cremes antiarrugues. A mi em ve més de gust inventar-me una nova tradició igualment absurda. Començo a fer-la córrer i a veure si cola: diuen... diuen que si la nit de Sant Joan llences una sabata de nen vella i pudent a la foguera aquest any els menors d'edat que tens a càrrec et faran cas a la primera! Bona revetlla i bona foguera.