Cordó umbilical

Una de les últimes tasques relacionades amb la primera infantesa que ens queden a casa és acabar de tallar el cordó umbilical que uneix el petit dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) amb el pare de les criatures i servidora. Oh, sí, escèptics del lligam entre criatures i progenitors masculins, el cordó, un cop el MEC és fora del ventre matern, continua existint i es desdobla agafant-se també en el progenitor.

L’esplai

El petit dels MEC és prou espavilat per comprendre que la seva posició de membre ultramenor d’edat de la família té més importància estratègica i avantatges que el penyal de Gibraltar. Ha calgut explicar-li que no és un ésser de sang blava amb privilegis aristocràtics i ara, passat el temps, ja és ell mateix qui demana d’anar a comprar el pa i qui escombra. Però encara té un punt feble: les excursions amb l’esplai.

La primera sortida va ser dramàtica. Des dels dies de la llar d’infants en què plorava a llàgrima viva quan el deixàvem (i aturava el plor en sec mig segon després de desaparèixer de la seva vista) que no se m’encongia l’estómac fins a arribar a la mida d’un portatargetes de metro. El dia abans ja va sortir de l’escola girat i remugant que no entenia per què calia tocar el dos sense nosaltres. Per vuit vegades vam estar a punt de desdir-nos-en. I si no ho vam fer va ser perquè també hi anaven els seus germans, i el mitjà també remugava i no volíem fixar cap precedent. El moment d’acomiadar-se a l’estació del tren va ser dickensià i gairebé no vam aclucar els ulls fins que va tornar a casa.

Sóc la pitjor

Vam pactar que continuaria anant a les excursions i aquest curs tot sembla que va molt millor. Fa unes setmanes van programar la sortida per anar a tocar neu. El MEC estava entusiasmat i nosaltres entusiasmats doblement amb el seu entusiasme. Les escenes estil Oliver Twist semblaven arraconades finalment i vam decidir aprofitar el cap de setmana sense MEC per gastar el val d’una nit en un hotel que ens van portar els Reis. Dissabte al matí el petit MEC es va llevar content però cinc minuts abans de marxar de casa va córrer cap al lavabo tot queixant-se de mal de panxa. “Ai, ja hi tornem a ser!”, em vaig dir. Així que un cop enllestit l’episodi gàstric vam enfilar cap a l’estació de tren. Allà tot va anar bé fins que, de sobte, li vam insinuar que ja marxàvem i se’m va abraçar a les cames queixant-se de mal de panxa i plorant. Vaig visualitzar el val de l’hotel, vaig fer el cor fort, li vaig explicar que ens veuríem l’endemà i ens vam separar.

Vam passar un bon dissabte, descansat i feliç. I diumenge al matí ens van trucar els monitors per dir-nos que aquella nit el nen havia vomitat i estava fet una coca, amb febre. Caguntot! Vam agafar el cotxe i el vam anar a buscar, sentint-nos els pitjors pares del món. Ell ja ens havia avisat i no vam entendre que el mal de panxa no eren nervis i prou. Quan vam arribar a l’alberg ens va abraçar agraït. Però també ens va explicar que s’ho havia passat tan i tan bé tocant neu el dia abans, i que, evidentment, pensava continuar anant d’excursió. I que per què feia jo aquella cara de tòtila.

Sí, el cordó és ja només un fil prim i gairebé invisible. Encara existeix, però està a punt perquè ell mateix el talli. I quan això passi no voldrà dir que el deixem a càrrec de les veïnes, només que s’hauran acabat els nens petits. Primera etapa liquidada. Ara ve la segona.