Contra l’analfabetisme emocional

Un col·lega murcià, Gabriel Navarro, m’invitava dies enrere a pensar sobre la generació antidepressiva. El nom ha estat encunyat recentment als Estats Units a partir de diversos estudis sobre el consum de medicaments antidepressius entre població juvenil (en l’última dècada el nombre d’universitaris que havien pres aquest tipus de medicació havia passat del 9% al 23%). En una primera resposta li vaig recordar que els adolescents i els joves actuals són fills de la generació Prozac.

Els seus pares, a Amèrica i també a casa nostra, fa ara una mica més de 25 anys van descobrir de la mà dels laboratoris farmacològics que, per fi, existia una píndola de la felicitat i que no ser feliç era una malaltia que necessitava tractament.

Més enllà de l’alcohol

Fa pocs mesos es va fer públic l’estudi bianual del Pla Nacional sobre Drogues, que tracta el consum de drogues entre adolescents escolaritzats. No recordo cap titular, cap declaració de les autoritats, que no tingués a veure amb l’alcohol i els porros, tot i que en general les variacions en el seu consum respecte a anys anteriors eren minses. Ni les autoritats ni els mitjans de comunicació van parlar, per exemple, de com continuava augmentant el consum de psicofàrmacs, de pastilles per estar més tranquils i sentir-se més feliços.

No és que les estadístiques sobre allò que fan els adolescents hagin de ser llegides directament, ja que cal cercar sempre la lògica jove que contenen les seves conductes, però potser valia la pena pensar per què un 12% dels joves (un 15% en el cas de les noies), tot just començada la seva adolescència, ja han recorregut als fàrmacs per gestionar els seus malestars. Resulta que en lloc de crear (com vol la indústria farmacèutica) generacions d’ analfabets emocionals hauríem d’haver practicat i explicat que cal tenir criteri propi sobre els inconvenients de la vida i els mals rotllos, que vivim en societats en què sembla impossible tolerar cap dolor o insatisfacció vital, la qual cosa fa que tendim a ser addictes a les pastilles o als metges. Calia dir i repetir als adolescents: “Qualsevol persona que no es para, de tant en tant, a pensar en ella mateixa, a conèixer-se una mica, a descobrir els motius o les circumstàncies per les quals se sent feliç o trista, necessita ràpidament drogues, de la farmàcia o del súper, legals o il·legals, que li permetin sentir-se bé, no sentir-se malament”.