Contes que ens expliquen com som

Ser especial no és dolent. Perquè tothom té alguna especificitat. En el seu primer dia d’escola, el Pau, un nen de 7 anys amb la síndrome de Down, descobreix que hi ha més nens com ell, als quals no els agrada només jugar a futbol o tampoc són gaire hàbils a encistellar pilotes de bàsquet. Al pati, aprèn trucs amb el Carles, inventa jocs amb l’Albert o juga amb les paraules amb l’Helena. A Sóc especial per als meus amics, un conte escrit per Jordi Sierra i Fabra i Isabel Caruncho i editat per la Fundació Catalana Síndrome de Down, el Pau explica als seus companys que la seva vida és una mica diferent de la dels altres, “però no tant per sentir-se estrany”. “Tenir una discapacitat no significa que no siguis capaç, sinó que les teves capacitats són diferents”, diu el protagonista del conte, que segueix amb dos títols més.

“És una sèrie de tres contes dissenyats per donar resposta a les preguntes més freqüents sobre la síndrome de Down en l’àmbit proper al nen. Per treballar la inclusió a l’escola tenim Sóc especial per als meus amics, amb Els meus germans i jo es treballa en l’àmbit familiar què és la síndrome de Down i Què seré quan sigui gran serveix per treballar la pròpia identitat”, apunta la Katy Trias, directora general de la Fundació Catalana Síndrome de Down.

Acostar-s’hi

Explicar com som a través d’un conte, quines vivències o drets té un nen o nena que pateixi un trastorn de l’aprenentatge o una malaltia mental, ajuda a entendre la seva situació i elaborar la seva visió del món davant dels altres. Quan l’afectat és la mare, un amic o un altre familiar també permet acostar-se a un trastorn o una discapacitat i entendre-la amb ulls de nen. Al conte Les lletres i jo, escrit per la Iraida Llucià, mare d’una nena amb dislèxia, i la logopeda Alicia Bailey, una nena explica que els seus amics ja comencen a llegir però a ella les lletres se li escapen. N’Hugo té dislèxia, d’Araceli Salas i David Martín, és una altra proposta per entendre què és la dislèxia, escrita en primera persona.

Entendre-ho

Comprendre sempre és la clau de volta, i si pot ser amb una mica d’humor, millor. Dídac Micaló, redactor de continguts culturals, va escriure Els dimarts, el meu tiet i els extraterrestres perquè els nens entenguessin què és el trastorn bipolar i va guanyar el concurs Contes d’Emocions: Si Em Coneixes, M’Entens, organitzat per l’Associació de Bipolars de Catalunya. En el conte, dirigit a nens d’entre 6 i 11 anys, l’oncle del protagonista algunes vegades té moltes ganes de jugar amb ell a fer bromes divertides, però d’altres es reclou a casa i el nen va entenent aquesta situació de la mà de la seva mare, que li explica que no té mal de cap ni de panxa, sinó que té mal a les emocions.

“És un tema molt estigmatitzat i complex, el de la malaltia mental, i és cert que són situacions difícils, però s’ha d’anar més enllà i també se’n pot treure alguna cosa positiva”, explica Micaló, que no només ha escrit el llibre sinó que, fins a finals de maig, interpreta en algunes biblioteques de Barcelona l’espectacle Treure’s contes del barret, un muntatge dirigit per Sergi Pons que busca “potenciar la tendresa i l’alegria i desestigmatitzar els trastorns mentals”.

Compartir-ho

Un exemple més és el conte En Quim i el Quixot, escrit per Sílvia Vidal, coordinadora del departament d’orientació psicològica de l’AREP (Associació per a la Rehabilitació de les Persones amb Malaltia Mental). És una altra història dibuixada, en aquest cas per explicar als més petits què és un trastorn mental. “De vegades penso que la gent no m’estima i em vol fer coses dolentes. Em fa por anar sol pel carrer i sento veus que em diuen coses que de vegades són divertides i de vegades no…”, explica als amics el protagonista del conte; després de fer-ho ja se sent molt millor. Ell i l’entorn. Perquè entendre i comprendre és el primer pas.