LA PITJOR MARE DEL MÓN

Conte d’estiu

Conte d’estiu / GETTY Zoom

Hi havia una vegada una progenitora espantosa coneguda universalment al seu barri com la pitjor mare del món. Tenia tres menors d’edat a càrrec (MEC) però com que era estiu, no se sap com, durant vint-i-quatre hores no en va tenir cap i es va sentir tan desconcertada que va anar a dinar, al cine, a passejar i no se sap quantes coses més.

Un i dos

Per sort, a l’hora vint-i-cinc, un d’ells va tornar per gaudir d’uns bonics dies de conflicte directe en la intimitat. Van ser unes jornades especials en què la progenitora i el MEC, i també el pare de les criatures, van viure totes les emocions que hi ha al capítol d’ Expressa les teves emocions del mètode La maternitat/paternitat, quina emoció! Però el període s’acabava i així ho va anunciar la carta d’un altre dels fills de la pitjor mare del món que estava de colònies: “Mama, no em facis verdura demà quan torni que ja n’he menjat aquí”.

La dona es va entendrir i l’endemà, quan el seu MEC va tornar de pelar-se els genolls fins a veure’s l’os per la muntanya, li va preparar pizza. Però no una, no, n’hi va preparar cinc! D’acord, no les va preparar ella. El pare de les criatures, fotògraf professional, havia fet un catàleg per a una casa de pizzes, en tenia la nevera plena i calia donar sortida a l’estoc. I a la indigestió monumental que va patir el petit MEC la va seguir el descobriment de l’estat lamentable dels seus peus quan es va descalçar vuit hores després d’haver tornat a casa. Era una llaga amb potes. El MEC la va mirar i sense acusar-la va explicar-ne el motiu: “Les sabates noves que em vas comprar”. Però l’alegria de tornar a tenir dos MEC va actuar com a cloroform davant la remota possibilitat d’experimentar un mínim sentiment de culpa, i se’n va anar a dormir.

Tres i quatre

L’endemà, amb el cotxe gairebé ple, van dirigir-se cap a una celebració familiar en una casa amb piscina. I després de moltes hores de brindar, d’oblidar-se que els peus del petit MEC de tant en tant calia que tinguessin vida pròpia fora de l’aigua, de plorar davant del discurs preciós que va pronunciar l’amfitriona per celebrar el que calia celebrar, de nou, no se sap com, en lloc de tornar amb dos MEC en va tornar amb quatre: dos de propis i dos de cedits en custòdia.

Era l’oportunitat perfecta per anar a visitar una casa que la pitjor mare volia llogar a l’estiu. Faria passar els dos MEC aliens com a propis, amagaria els seus al maleter, i el lloguer estaria assegurat perquè ja se sap que, en general, els MEC aliens acostumen a donar un resultat social més satisfactori que els propis en companyia pròpia. Però els MEC que havia d’amagar al maleter s’hi van resistir i després va caldre sufocar un intent de colar-se a la piscina comunitària de la finca, i van marxar ràpid abans que els propietaris no es repensessin de llogar-los la casa. Ja només quedava escalivar-se a la platja en concòrdia, melanina i alegria. Però la pitjor mare anava rumiant: “Què m’he deixat, què m’he deixat...”

Llavors ho va recordar, amb tants MEC propis escampats i reagrupats i tants MEC aliens acollits i reenviats, s’havia oblidat de la gran dels MEC! Feia dos dies que no es connectava per parlar amb la filla enviada a la nació de la gent estrangera que menja entrepans amb cogombrets. I quan ho va fer es va trobar una filla esquerpa i ofesa que li va deixar anar: “Mama, tens raó, ets la pitjor”. I la mare, feliç i desacomplexada, va somriure.