Potser no ho he dit mai encara, però m'encanta l'escola del meu nen. De fet em sembla que no ho dic gaire, que més aviat rondino o foto conya directament, però si he de ser sincer n'estic encantat. La comparo amb la meva i no hi ha color. Mentre que jo l'únic verd que tenia a classe era la pissarra, aquell estri on m'encastava el mestre cada cop que feia una suma malament, el meu nen té verda tota l'escola i, gràcies a això, sap reciclar i què es fica al contenidor blau i al verd i fins i tot al groc, que veient la mirada assassina que em fa quan llenço els plàstics, em temo que és on es fiquen els papes que no saben reciclar.

I és que les comparacions són odioses, però a vegades necessàries, i trobo que tots aquests pares torracollons que es passen el dia criticant l'escola haurien de fer memòria i comparar-la amb la que van patir, una escola tan grisa que probablement és una de les principals culpables que ara siguin d'aquells pares que en cas de dubte sempre donen la culpa a l'escola. Ho sento per ells, a mi m'encanta l'escola del meu fill, m'encanta veure que damunt la pissarra verda en comptes de la foto d'un ninot uniformat hi ha els seus propis autoretrats, i que un cop l'any rebin una maleta plena de contes per aprendre a estimar la lectura. I sobretot, m'encanta que engresquessin els pares per anar un dia a explicar-los un conte, una proposta a la qual jo, en un moment de rauxa, vaig accedir i que m'ha proporcionat una demanda de separació de la meva companya, farta d'escoltar per vintena vegada el conte de l'Alba Rosada, però també una de les millors experiències de la meva vida.

I és que es fa difícil explicar què és tenir davant teu 22 parells d'ulls lleganyosos oberts com taronges pendents de la teva paraula, 40 mans plenes d'ungles negres fent les onades per on passeja l'Alba Rosada, 40 boques amb restes d'esmorzar cantant la cançó trista del rei Tikrit. Jo, gràcies a l'escola del meu nen, ho sé i no ho oblidaré mai. O sigui que gràcies, escola, gràcies per aquest moment que recordaré sempre. I perdó, també. Perdó pel marrec que es va portar pitjor. No és que el vulgui disculpar, ja sabeu que no sóc d'aquests pares. Però s'ha d'entendre. Per una vegada que ve algú a explicar-li un conte, va i és el pesat de son pare i a sobre li explica el mateix conte que sent cada nit abans d'anar a dormir. Ja és mala llet.