Construir el vincle afectiu entre pares i fills

Encara que les circumstàncies de la concepció i el tipus de família a què arriba un nadó puguin ser molt diverses, el que és indispensable per a la seva supervivència és que hi hagi uns adults disposats a tenir cura de les seves necessitats biològiques i afectives. És aquesta cura la que el mantindrà viu i la que farà possible el seu creixement.

L’ésser humà neix amb una dependència extrema del seu ambient. Necessita un entorn receptiu i acollidor que es faci càrrec de tot el que li és indispensable per al seu desenvolupament. Això té lloc a través de la criança i, normalment, són els pares o les persones que els substitueixen en aquestes funcions, els que a poc a poc van introduint el nadó en el món que els envolta. Atesa la seva immaduresa en tots els nivells, el nadó necessita ineludiblement poder establir una relació molt estreta i íntima amb les persones que el cuiden. D’entrada amb la mare, a la qual ja coneix abans de néixer per la seva veu i olor, pel batec del seu cor, i també amb la parella de la mare, si en té. A poc a poc anirà estenent la seva vinculació a la resta de la família i a altres persones.

Tot i néixer immadura, la criatura té unes competències que, si tot va bé, afavoriran el desenvolupament sa de les seves capacitats biològiques, psicològiques i socials. Una d’aquestes competències és la seva disposició a buscar la vinculació afectiva amb els altres, la seva tendència a l’aferrament. És aquesta necessitat del nadó, juntament amb la disposició dels pares de tenir cura i ajudar a créixer el seu fill, la que va construint un vincle afectiu entre ells, confiable, estable i segur. Aquest vincle farà que la criatura pugui desenvolupar un sentiment de seguretat i confiança en el món del qual forma part, que el pot proveir del que necessita físicament i emocionalment. I és a partir d’aquesta mutualitat afectiva que el nen comença a desenvolupar sentiments de cooperació i solidaritat amb els altres, tan necessaris per a la seva vida en societat.

D’aquí la importància que els pares i, la societat en general, siguin sensibles a la necessitat d’afavorir les condicions adequades perquè aquest vincle afectiu es pugui donar de manera satisfactòria. Pares i nadó requereixen d’un ambient receptiu, acollidor, que acompanyi aquests primers moments de la vida tan delicats i vulnerables, i tan fonamentals, en què les experiències viscudes deixen una empremta intensa que posarà les bases de la personalitat adulta.

Són aquestes experiències relacionals i afectives de la primera infància les que ens preparen per enfrontar-nos al món adult, i és essencial que siguin com més favorables millor. És una responsabilitat compartida per tota la societat. Els pares han de rebre suport en les funcions parentals per poder exercir-les adequadament, amb el temps i els recursos suficients per poder criar els seus fills, i els nens necessiten ser ben atesos biològicament, psicològicament i socialment per poder créixer saludablement i convertir-se en uns adults amb sentiments ètics per viure en societat.